Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Teresa Mollà

Perquè em dona la gana

Teresa Mollà

Huitanta-cinc anys després

El diumenge passat es van complir huitanta-cinc anys de l’alçament militar que va acabar amb un Govern legítim, el de la Segona República. Tres anys de ferotge lluita que va acabar com ja coneguem, amb molta gent morta a les voreres i als peus dels cementeris assassinats a tirs pels falangistes o per soldats del bàndol nacional.

La història, sempre falsejada pels guanyadors, sembla que vulga anar obrint-se pas a poc a poc amb l’esforç de molta gent. Gent que, des de la política, s’esforça a buscar, i no sempre trobar, les restes aquelles dones i homes que van lluitar per defensar un govern legítimament eixit de les urnes i que uns generals assassins i venjatius van arrabassar de forma violenta i il·legal sembrant odi i violència al seu pas.

Destruir escoles i assassinar a mestres, dones i homes, era un dels seus objectius, per tal d’imposar un analfabetisme favorable a la submissió mitjançant la por i la misèria. Violar i assassinar dones, encoratjats per Queipo de Llano amb les seues al·locucions radiofòniques, pretenien també esborrar qualsevol resistència per part de les dones que, amb la Segona República, van aconseguir per primera vegada ser ciutadanes de primera, amb drets com el vot, l’avortament, el divorci, l’accés a l’educació, etcètera. I tot això es va veure truncat amb la violenta guerra civil.

Homes que temien perdre els seus privilegis a mans d’altres homes i dones legalment elegits pel poble. Homes violents reivindicant el seu paper preeminent i violent sobre tot i, fins i tot sobre les dones a les quals van reduir al paper d’esposa esclavitzada i mare curosa. Dones a les quals van impedir treballar fora de casa, després de casades, fins a principis dels anys seixanta i amb condicions de molt de control i amb salaris bastant inferiors als dels homes.

Xiquetes a qui van negar una instrucció adequada, perquè ‘només’ anaven a ser ames de casa i, per tant, calia que aprengueren feines domèstiques i poc més. En massa casos no van tindre dret a aprendre a llegir o a escriure, perquè no els calia.

Dones i xiquetes condemnades anys i anys a una mala alimentació perquè si hi havia alguna cosa nutritiva era per als homes de la casa que eixien a treballar per a guanyar un miserable sou familiar per a tota la família. I elles condemnades a treballar des de trenc d’alba fins a nit tancada a la casa i, si hi havia alguna parcel·la de camp, també al camp. Xiquetes aquelles, hui dones majors, que encara estan pagant amb pensions de misèria aquelles polítiques de tancament a casa i control estricte, reduïdes a ciutadanes de segon o tercer ordre.

I la història ha normalitzat i blanquejat totes aquestes barbaritats. I el que encara és pitjor, hui hi ha partits que ho reivindiquen. És per embogir quan ho penses.

La misèria, la por, la misogínia, l’homofòbia, etc. fan que s’estiga entrant en un cicle massa perillós per a no denunciar-ho. I de nou les dones seríem les grans perdedores. Els discursos guerra-civilistes, violents i excloents de les dretes fan por. I les seues al·locucions tant al Parlament com als mitjans de comunicació, sense que aquests fiquen límits, comencen a ser preocupants. I la por, sempre la por com a eina per a justificar l’odi i una pretesa autoritat moral que només pot portar molt de sofriment i molta violència.

Reparació i justícia per a totes les persones que van perdre la vida lluitant per un sistema polític legítim i que ens han llegat un deute històric perquè allò no torne a passar.

Compartir el artículo

stats