Quan Jàson anava a la recerca del velló d’or, es topà amb un exèrcit invencible. Guerrers ferotges nascuts de les dents d’un drac. Una llança o espasa a una mà i un escut a l’altra per matar l’enemic. Cuirassa i elm de bronze per protegir-se dels atacs. Una mirada encesa d’odi vers qualsevol que volgués endur-se’n la pell del moltó mitològic.»A la càrrega! Vèncer o morir!», criden mentre es preparen per aixafar l’adversari.
Jàson, aspirant al tron de Iolcos, es prepara per morir amb honor. Però Medea li dóna la solució per aconseguir una victòria impossible. Li diu que tiri una pedra entre els enemics de manera que creguin que ha estat llançada per un dels guerrers. El que rep la pedrada es revolta contra un company. En una reacció en cadena, aviat lluiten tots contra tots fins que només en queda un. El supervivent crida «victòria» just abans de caure mort per les ferides del combat.
Resulta increïble com fa milers d’anys ja es va descriure fil per randa com seria la desfeta dels partits de centre a Espanya i a les Illes Balears. De l’UCD fins a El Pi totes les desaparicions d’aquesta opció política han seguit el mateix patró.
Josep Melià pare ja va fracassar amb la Unió Autonomista a les eleccions generals de 1977. El seu fill del mateix nom segueix la mateixa ruta. Però la primera gran catàstrofe del centre fou la de la UCD. Palma va ser l’escenari de la batalla interna. El congrés nacional se celebrava a l’Auditorium. El 6 de febrer de 1981, Adolfo Suárez anuncià la seva renúncia a la presidència del Govern i a la direcció del partit. Les famílies internes es barallaren sense treva fins a carregar-se el líder. Quinze dies després, Espanya patí el cop d’estat d’Antonio Tejero. Devuit mesos després, arribà l’aclaparadora victòria de Felipe González. El que quedava del centrisme es repartí entre l’Aliança Popular de Manuel Fraga i el PSOE. Suárez encara tornà a jugar a centrisme amb el CDS i amb el mateix resultat.
Unió Mallorquina, amb Jeroni Albertí al davant, arreplegà la fracció illenca de l’UCD que no s’afilià al PP. Aguantà dues dècades amb daltabaixos fins que la cobdícia i la corrupció de Maria Antònia Munar, Miquel Nadal i Bartomeu Vicens com a caps destacats, propicià que hi hagués més dirigents a la presó que en llibertat. Dos grupuscles com la Lliga Regionalista de Jaume Font i Convergència per les Illes de Josep Melià s’uniren per crear El Pi, Proposta per les Illes. Un cop més la recepta era centrisme i regionalisme per decidir majories al Govern i al Consell. Han fracassat, encara que han conquerit una bona tallada del pastís del poder municipal.
Ara mateix líders desconeguts per encisar els votants de les illes com Antoni Amengual, Joan Carles Verd o Antoni Salas en barallen pel lideratge de res. Darrere, com sempre passa amb el centrisme, hi ha els grans gurús del partit que volen controlar els titelles que han de predicar amb paraules d’altres. L’exèrcit ja força reduït d’El Pi ha vist caure una pedra entre les seves files i, ni els ha passat pel cap que ve des del bàndol enemic. Tots tenen ben clar que la guerra és entre ells i ja s’estan apunyalant els uns als altres. Aconseguiran enterrar el partit, no importa ser profeta per arribar a aquesta conclusió.
L’altre partit suposadament de centre, Ciudadanos, no té un tarannà regionalista. De fet tot el que no sigui jacobinisme li fa picor. Així i tot, segueix el mateix camí cap al cementiri polític. El més curiós és que sia Alberto Rivera, fundador i líder quasi únic, qui posà totes les pedres en el camí de la difícil supervivència per la qual lluiten Inés Arrimadas i Edmundo Bal.
El centrisme a Espanya i a les illes Balears s’adreça cap a la catàstrofe a tota velocitat. Mentrestant, els seus líders es barallen per agafar el volant i fer-lo girar cap a un destí al qual ja mai arribaran. Un destí, la desaparició, que sembla escrit en l’acte fundacional de tots els partits de centre d’aquests país.
