Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un xoc per al canvi?

No crec que l’espectacular remodelació ministerial sigui suficient per assegurar als socialistes, liderats (i tan liderats!) per Pedro Sánchez, la victòria a les pròximes eleccions generals espanyoles. El fet que es cregui, ben erròniament, que amb els indults als presos polítics catalans més coneguts ja ha tancat la ‘carpeta catalana’, la seua seguretat al capdavant de l’executiu espanyol (que de vegades es passa de frenada), per una banda, i la radicalització dels partits de la dreta per l’altra, no li deixen un marge de maniobra gaire notable. Resulta difícil de pensar que, seguint les coses com han anat durant aquests últims mesos (fins i tot durant l’últim any i mig), d’aquí a dos anys l’esquerra espanyola estigui en condicions de tornar a guanyar les eleccions. Encara més si llavors la dreta s’ha desempallegat del gris Pablo Casado i si Vox ha aconseguit (com previsiblement pot ocórrer) marcar encara més l’agenda política espanyola (en general).

De vegades cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual (com diu la cançó de La Trinca), però no basta amb un canvi de ministeris (els únics que no ha tocat són els de Podem -perquè no pot tocar-los sense que el govern se’n vagi pel pedregar- i els dos que el PSOE consensua amb la casa reial: Defensa i Interior). Segurament les inèrcies actuals necessiten una actuació de més impacte, més taxativa, més contundent, per poder-les revertir i fer anar el corrent principal, altra vegada, a favor de les esquerres. Parl del nivell del conjunt del Regne d’Espanya, no de dinàmiques en alguna de les nacions sense estat.

En comentar la situació actual em ve al cap el film ‘Regarding Henry’ (’A propósito de Henry’, en versió espanyola), dirigit per Mike Nichols, amb Harrison Ford i Annette Benig com a protagonistes, amb un interessant guió de J. J. Abrams. En aquest film, en Henry (Harrison Ford), un prestigiós advocat de Nova York, persona egocèntrica, altiva, més que autosuficient, superba, veu trastocada la seua existència per un fet puntual: una nit que surt a buscar tabac és assaltat a mà armada i, com que es resisteix a afluixar la mosca, li disparen al cap. Queda en coma un temps i després no recorda res, i ha d’anar recuperant tant la mobilitat, com la capacitat de parlar i d’escriure. I els records. A mesura que va recordant, emperò, el personatge que havia set no li agrada gens ni mica. Descobreix els seus abusos, les victòries injustes als tribunals, les vides que ha arruïnat sense tenir-hi cap dret. I fa per manera d’arreglar algun dels seus despropòsits anteriors. I, bàsicament, de canviar de vida.

Pedro Sánchez, president del govern espanyol, en molts aspectes em recorda el Henry d’abans de rebre la bala al cervell. Autosuficient, segur d’ell mateix, convençut d’allò que fa sense mesurar-ne excessivament les conseqüències... Seguint l’actual línia és ben segur que no tancarà l’‘agenda catalana’, i, encara molt més, que no trobarà cap tipus de sortida al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Fins i tot podríem aventurar que, seguint la línia que ha seguit fins ara, el més probable és que perdi les pròximes eleccions generals espanyoles, i que aleshores tornem a un conflicte obert (ja se sap que la dreta i l’extrema dreta viuen molt bé en conflicte; o, com a mínim, que hi viuen molt millor que les esquerres). I hauria de passar alguna cosa per enmig perquè es pogués revertir la situació i arribar a solucions positives. Naturalment, no em referesc a res exterior al mateix Sánchez, o al govern de l’Estat en el seu conjunt. Des de dins, haurien de veure que fa falta un canvi de rumb important perquè puguin guanyar les pròximes eleccions (cosa poc important) o perquè es pugui iniciar seriosament una autèntica democratització d’Espanya (que, en termes traduïts i reduïts, vol dir bàsicament una ‘desfranquització’).

El xoc el podria provocar, fàcilment, el govern espanyol. Bastaria activar la mesa de diàleg amb Catalunya, seriosament i sincerament (tot el contrari del que ha ocorregut fins ara), posar-se d’acord amb la manera més democràtica possible de resoldre el contenciós Catalunya-Espanya, ço és, a través d’un referèndum d’autodeterminació acordat (amb data i pregunta), i, mentrestant, abandonat la radialitat espanyola (tot comença i tot acaba al quilòmetre zero, entengui’s Madrid) i canviant l’estat extractiu per un estat al servei dels ciutadans i dels pobles que l’integren.

Tot això provocaria un xoc brutal a Espanya: la majoria dels mitjans de comunicació traurien foc pels queixals, els de l’Ibex farien fum, els militars retirats escriurien manifestos incendiaris, els jutges pujarien per les parets com dragonets d’estiu caçant moscards, però Sánchez tendria el suport d’una Europa tipa i ben tipa de les atzagaiades del nacionalisme espanyol. I guanyaria les pròximes eleccions sense baixar de l’autobús. Esdevendria el Harry convertit en bona persona que va a buscar la filla al col·legi d’elit mig militarista i comença un agradable picnic familiar.

Compartir el artículo

stats