Actualment hi ha una més gran sensibilitat i curiositat envers l’ecologia amb un fons espiritual. Efectivament, creix sortosament el vincle amb la naturalesa, el compromís ètic i ensems responsable. Des de sempre, l’ésser humà ha estat part intrínseca del món natural i aquesta connexió estreta acull la possibilitat de saciar també les necessitats espirituals. Ara, per exemple, s’ha posat de moda —tot i que no té res de modern— els «banys de bosc», com un desig de retrobar-te amb la natura, recuperar altres ritmes que de vegades són inaccessibles a les grans urbs, com l’assossec, el repòs, la tranquil·litat, que són un guany per a la salut. Caminar, respirar, abraçar els arbres, viure a fons la vitalitat dels boscos. No és res més que crear ponts entre les diverses capes de la vida. Tot i que els «banys de bosc» procedeixen d’una tradició mil·lenària que ve del Japó, coneguda amb el nom de shinrin-yoku, en el món europeu, concretament els druides, ja treien profit del món natural com a força i protecció. Els arbres, precisament, es convertiren en l’eix central de la seva mitologia i teúrgia, l’essència de la natura, font d’energia, nexe físic i diví alhora. Richard Powers, en El clamor dels boscos, posa en boca de Thoreau aquests mots: «els vells arbres són els nostres pares, potser els pares dels nostres pares. Si aprenguéssim els secrets de la naturalesa, seríem més pròdigs en humanitat». En les seves capçades murmura el món —assenyalava Hermann Hesse— i les seves arrels reposen en l’infinit. Els arbres són santuaris, però no prediquen ni doctrines ni fórmules, tan sols prediquen la llei primigènia de la vida. Cada àtom, cada cèl·lula, cada porció d’aquesta terra nostra és un alè de vida, un signe de presència amagada i discreta, però benèfica i eficaç. No, no es tracta de tornar a l’animisme, ans de la redescoberta cada vegada més creixent de les realitats no materials que hem de reconquerir i que hom anomena espiritualitat o interioritat. Malgrat els recels o les sospites que comporta la paraula espiritualitat pel fet d’equiparar-la amb la de religiositat, cal recordar que són dos àmbits ben diferenciats, i en tot cas, el de l’espiritualitat inclou el de la religiositat. No podem reduir o limitar l’espiritualitat a un únic àmbit, el religiós, que sovint l’ha monopolitzada, o a l’autoconeixement o el creixement personal; és quelcom més que això, és una realitat oberta, una dimensió transversal, alternativa, pròpia de l’ésser humà, relacionada amb la recerca de sentit, i que no està sotmesa ni a la rigidesa dogmàtica ni a cap mena d’institució. És una nova cosmovisió que no té res a veure amb cap religió. Els entesos ressalten la vivència, que dona sentit a tot el que existeix, com la manera d’afrontar la vida, el deix vital amb què vivim, el tarannà amb el qual ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb els altres i l’entorn. Les evidències de la neurobiologia —tal com l’explica Enric Benavent— situen la dimensió espiritual de la persona en el marc de l’evolució humana, ja que respon a un mecanisme biològic comparable a qui regula molts altres aspectes de la vida animal. Es donen fenòmens mentals en les pràctiques d’interiorització, més enllà de qualsevol tradició religiosa o espiritualitat que les promogui. La recerca de sentit és un mecanisme de supervivència en el moment que l’ésser humà pren consciència de si mateix i de les seves limitacions. L’escriptora d’origen nigeriana Minna Salami descriu l’espiritualitat com un moviment cap endavant i l’elevació a una consciència superior, però en diferents significats en funció de cada persona; la concep com una essència interna, individual i col·lectiva, que esculpeix el caràcter, els estats d’ànim, les creences, els records i les actituds. Per espiritualitat entén: «veure l’art, la dansa, els proverbis, els textos rituals, els poemes èpics, les tradicions musicals, els mites de la creació, les històries de vida, les tradicions, les utopies —tot allò que es podria dir que té relació amb l’esperit— com mitjans per a comprendre». L’espiritualitat és la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos des d’una perspectiva global i comprensiva (holística), capaç d’anar més enllà de qualsevol projecció, prejudici o visió egòlatra; hem de bandejar les construïdes al «gust del consumidor». Res del que és humà m’és aliè, tot el que és humà em toca, diu una màxima llatina. Tot el que m’envolta d’alguna manera m’afecta, per això hom no pot girar la cara cap a una altra direcció. No puc mirar únicament la cara nord de l’Everest, fantàstica i sumptuosa, i oblidar-me de la cara sud, que és un abocador d’escombraries. Probablement el gran mal de la nostra època sigui la indiferència. Només cal donar un cop d’ull a l’acarnissament contra Samuel o la dels joves confinats en l’hotel Bellver a Palma; mentre que en el primer tan sols dues persones varen ser capaces de defensar-lo en un passeig ple de gent, en el segon, s’apoderà d’ells l’incivisme més desenfrenat, i això en nom de la tan victorejada llibertat, perquè s’ha perdut el respecte cap a l’altre. Evidentment l’espiritualitat no té res a veure amb això, perquè destaca la importància dels valors com la compassió, la dignitat, l’acceptació d’un mateix i dels altres. A més, l’espiritualitat té relació amb la interioritat i la introspecció, vinculada necessàriament a un procés de creixement intern de descoberta del sentit de la vida.
El ventall d’alternatives que té l’espiritualitat és immens i aquí —per manca d’espai— no podem donar cabuda a totes. Enumero algunes, com la psicologia transpersonal o consciència transegoica que realça una pràctica experiencial de transcendència del jo, caracteritzada per la vivència interior que podríem definir com a un despreniment de la consciència. Ho explora tot, tant l’interior com l’exterior, on totes les coses estan interrelacionades, en moviment, en camí, vibrant i curulla de sorpreses. Per tant, és un viatge cap a les profunditats i cap a l’interior d’un mateix i que s’engrandeix cap al món exterior, esdevenint una totalitat coherent del qual hom forma part. Apareix llavors una nova realitat capaç d’obrir una dimensió diferent. Potser no és altra cosa que saber surar com la flor de lotus, per les turbulentes aigües de la vida. Hi ha un model d’espiritualitat centrada en el cosmos, més enllà del dualisme cartesià entre objecte i subjecte, transcendència i immanència, entès aquest com si fos un «ésser viu únic», que cerca l’ordre, ja que es preocupa per l’harmonia, l’equilibri i la justícia. Tota injustícia malbarata aquest ordre i tira en terra l’espiritualitat de la justícia. L’espiritualitat, tant si és religiosa com si no ho és, no fuig de temptacions o de perills. Si se cerca com a un mitjà per a sentir-se bé amb un mateix, la pau psicològica, malgrat la seva raonabilitat, mal anem. Caurem en un materialisme o egoisme espiritual, puix que l’individualisme transforma l’espiritualitat per a un ús propi. Sovint la realització personal i interior, s’oblida o se separa del camp social, àdhuc del polític. Endemés el caràcter holístic de la concepció del món ens pot precipitar cap a una espiritualitat totalitària, incapaç de discernir. Fins i tot algunes són antihumanistes, ja que tot el posen a la mateixa altura: ésser humà i animal, planta i mineral. Espiritualitat a la carta. A manera de desiderata, acabo amb un personatge de la literatura russa, el vell Makar Ivànovitx, extreta de L’adolescent de Fiódor Dostoievski. L’ancià Ivànovitx ho havia perdut tot, joventut, dona, casa, i camina sense foc ni llar, vivint de res, dormint a la serena, purificant el seu interior, sempre caminant. Però un bon dia, a trenc d’alba, en aixecar-se, descobreix que tot és nou, que tot resplendeix amb una nova llum. És la descoberta de l’eterna jovenesa. Aprendre això demana un llarg aprenentatge, potser perquè hem nascut vells.
