En aquests darrers dies els mitjans de comunicació han posat el seu focus d’interès en la Serra de Tramuntana, amb les seves llums i ombres, perquè coincideix amb el desè aniversari de la seva declaració com a Patrimoni Mundial per la UNESCO sota la categoria de Paisatge Cultural. Tot un seguit d’actes ens recorden tal esdeveniment, la resta de l’any —la Serra— passa gairebé desapercebuda. Els rètols penjats estratègicament amb més o menys gràcia en les diverses carreteres fan memòria de què entrem en un paratge únic, el qual hem de respectar, però a l’hora de la veritat no hi ha cap diferència amb altres indrets de Mallorca. Patrimoni Mundial, quina paraula més altisonant! Però, què vol dir Patrimoni Mundial de la Humanitat? Quin sentit té?, a part de les subvencions que es reben per al seu manteniment i que són un fort esperó pels ajuntaments. En els fulletons de propaganda del Consell de Mallorca, se’ns diu que es tracta de catalogar, preservar i protegir l’herència rebuda. No malmetre ni la fauna ni la flora d’una terra meravellosa, com també, salvaguardar la petja humana forjada al llarg dels segles, com en el cas de les marjades. Tot un repte. No obstant i això, encara resta molt camí per a fer i també més conscienciació col·lectiva d’un patrimoni que, com es diu, és de tots, però que es troba en mans privades. Sort que hi ha associacions i grups d’amics de la Serra de Tramuntana que estan a l’aguait de tot el que succeeix, com en la polèmica dels paretons prefabricats de ciment i pedra que volien substituir les barreres que protegien la carretera cap a Sóller. Mercès a llurs protestes pogueren aturar aquesta actuació. Emular els marges tradicionals, quin despropòsit? Fer les coses a correcuita no és gaire recomanable. Ara, en molts trams, s’han instal·lat baranes mixtes amb fusta —i així donar-li un aspecte rústic— en substitució de les ja esmentades barreres metàl·liques. A simple vista fa la impressió que aquestes barreres no són massa robustes i sospito que no resistiran, segons com, les envestides de vehicles rodats. La seva funció sembla més aviat decorativa que no pas de protecció. Amb això no vull dir que estigui d’acord amb les barreres metàl·liques, que són un perill per a motoristes i ciclistes. D’altra banda, hi ha pobles, com Valldemossa, que endomassa la seva entrada principal amb pedra picada —mentre es menja zona verda— per a així deixar bocabadats als turistes. Això em recorda aquells hotels nord-africans que impressionen pel seu vestíbul (hall), però a mesura que t’endinses cap a les habitacions et deprimeix la seva fortor i la seva manca de pulcritud. Quelcom semblant passa amb Valldemossa, molta façana, però quan t’endinses pels seus carrers, trobes brutícia i deixadesa arreu. Netejar la zona del cementiri, per exemple, una vegada a l’any, quan s’apropa el dia dels difunts, no soluciona res evidentment, perquè s’ha de fer sovint, talment com ho fas a ca teva. En aquestes circumstàncies no serveixen les excuses, es tracta de prioritzar.
Més enllà de tot això, hi ha, però, un tema realment preocupant a la Serra de Tramuntana i en altres indrets del planeta i que probablement no arribem a ser-ne conscients del tot, és la contaminació lumínica, que no és altra cosa que l’emissió de fluxos lluminosos de fonts artificials nocturnes en algunes zones per a la realització d’activitats concretes, com les esportives, i que malauradament condicionen el medi ambient i que perjudica, i de quina manera, als animals nocturns que resten desorientats, com les òlibes, els insectes i que posa en perill la vida a la Terra. Segons un article de caràcter científic publicat ara fa poc en el diari The Guardian la llum artificial durant la nit afecta la vida dels insectes com en el cas concret de les arnes quan són atretes per la llum de les bombetes (allà troben la seva mort) o la que altera l’aparellament de les cuques de llum, la que fa confondre a les marietes i la que posa en perill presa-depredador. Això provoca, a més de contaminació química, el declivi dels insectes. Els astrònoms foren dels primers a queixar-se d’aquest problema, ja que els impedia observar el cel estrellat; després vingueren els biòlegs i així altres. En la legislació catalana hi ha espais del medi nocturn protegits i que disposen d’unes bones condicions de la qualitat del cel (sigles ECNQ); és a dir, tots aquells llocs que tenen la visibilitat de la Via Làctia es poden qualificar d’excel·lents, molt bons i bons. A mesura que la visibilitat de les estrelles minva, això significa que hi ha més contaminació lumínica i que afecta notablement la qualitat del firmament. És com un termòmetre, si les estrelles no es veuen, això significa boira de llum artificial. Quan presentes les queixes als ajuntaments respectius sobre el mal que s’està fent al medi ambient no saben que respondre i, pitjor, no donen cap solució. El que no es pot acceptar és que en un poliesportiu hi hagi totes les llums enceses al mateix temps: les llums del camp de futbol, les llums de diversos camps de pàdel, les del tenis, etc. L’impacte ambiental és terrible, més encara si la llum és blanca o blavosa, que damnifica animals i persones. Cal racionalitzar la il·luminació, fent que no totes les instal·lacions estiguin il·luminades al mateix temps. No hauríem de tolerar-ho. Potser seria bo promocionar l’ús d’una bona claror, com s’ha fet en alguns indrets, substituint els focus antics per díodes electroluminescents de tecnologia led, d’aquesta manera es podria aconseguir un millor enllumenat i un considerable estalvi en despesa de llum, sobretot ara que està pels núvols.
Un últim apunt, la fumigació (amb avionetes o helicòpters) que es va portar a terme ara fa dos anys contra la proliferació de l’eruga peluda a la Serra de Tramuntana, especialment en les zones de Valldemossa i Esporles. La Comissió del Medi Ambient de Balears (sigles CMAIB) va dir que no provocava danys a la població. Les condicions per a portar a terme aquesta actuació foren que no s’havien de ruixar els nuclis urbans (només faltaria), els assentaments apícoles i els cultius ecològics. A més, es demanava el manteniment d’una franja de seguretat mínima de cinquanta metres al voltant de l’àrea on s’havia de fumigar, així com de la protecció dels pous d’aigua per a consum humà. No sé si des de l’aire, un és molt sabedor on aspergeix. El vent, i puc donar fe d’això, s’emportava l’insecticida d’aquí cap allà i els seus efectes arribaven als nostres nassos i provocava una allau d’esternuts i, per a persones que són al·lèrgiques, això fou fatal. I no tinc cap mena de dubte que va perjudicar els cultius de la zona i, segurament, també animals. Hi ha altres maneres de fer les coses i que no són tan agressives com aquesta. Crec, que les administracions i quan dic administracions també faig referència als ajuntaments s’haurien de mirar més en l’impacte que causen tals accions en el medi ambient.
