Aquests dies es compleixen dos anys de la X legislatura, i també fa unes setmanes va complir cinc anys l’aprovació parlamentària de la Llei de Fosses de 2016. Crec que és un bon moment per fer balanç, tant de l’aplicació d’aquesta norma, com de la tasca en l’àmbit de la Memòria Democràtica per part del Govern de les Illes Balears, un àmbit què Podem va considerar cabdal des del primer moment, plantejant-nos què impulsar un Estat de Dret significa defensar decididament els drets de les víctimes ignorades, i que va fer prioritari per a la nostra formació dirigir la seva gestió.

La llei de Fosses de 2016 va marcar un abans i un després per a les entitats memorialistes, que veieren complida una de les seves reivindicacions històriques: que les administracions públiques assumissin la responsabilitat de la recerca, identificació i retorn de les víctimes de la repressió franquista a les Illes, després de quaranta anys de democràcia gairebé estèrils. Memòria de Mallorca va impulsar en 2014 l’obertura de la primera fossa, la de Sant Joan, sense suport institucional en ple govern Bauzà, a la qual es trobaren els cossos dels tres mariandos assassinats, que foren identificats i retornats a les seves famílies en 2015.

Des d’aquell 13 de juny de 2016 en el qual el Parlament de les Illes va donar un Sí rotund a la investigació de la repressió, han estat 16 més les fosses obertes en virtut d’aquesta norma, algunes d’elles en diverses fases, donada la seva complexitat, i un mínim de 161 cossos han estat recuperats. Restes humanes de persones que foren detingudes, segrestades, en molts casos torturades. Persones que patiren presó, i finalment foren assassinades a tirs a la tàpia d’un cementiri, o d’un tret al cap a peu d’un forat, i llençades de qualsevol manera. Enterrades sense taüt, sense làpida, ocultades pels botxins, per tractar d’esvair-los del record i la memòria.

De moment, 30 dels cossos han estat identificats i s’han anat retornant a les seves famílies, per poder ser enterrats a les tombes familiars, complint un dels principals objectius de les polítiques de Memòria Democràtica. Poder tornar les restes d’un pare o una mare al seu fill o la seva filla, generalment nonagenaris, vuitanta-cinc anys després que els hi fessin desaparèixer, és una de les experiències més emotives que he viscut en la meva vida, i no és res comparat amb les emocions imbricades que experimenten les famílies, amb l’alleujament del retorn entremesclat amb la tristesa i els records dels fets. Només aquesta feina ja justifica qualsevol esforç. S’està donant compliment no únicament a una norma, sinó que s’estan protegint els drets de les víctimes i els Drets Humans.

El Govern de les Illes Balears, a través de la seva Direcció General de Memòria Democràtica, vetlla pels drets d’aquestes persones, víctimes de crims de guerra, de crims contra la humanitat, els proporciona informació que les hi fou negada, les aporta reconeixement i reparació davant les injustícies, lluita per aconseguir un entorn que no les humilii amb simbologia ofensiva, i treballa per donar visibilitat i difusió als fets, a la veritat del que va passar. Garantir aquests drets, i fer participar la ciutadania d’aquestes veritats, és el que ens fa avançar cap a una societat més justa i respectuosa amb aquestes víctimes, ignorades per governs i jutjats per dècades.

Treballam alineats amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, acordats en 2015 i amb l’horitzó posat en 2030, que cerquen millorar les societats i els entorns humans en totes les facetes possibles. Avançar en la recuperació de la Memòria Democràtica entra de ple en els seus postulats, sobretot amb el núm. 16, el qual promou societats justes, pacífiques i inclusives. I no només amb l’Agenda 2030, ens alineam amb la defensa dels Drets Humans, amb les recomanacions de l’ONU en matèria de Memòria i Reconeixement i amb les Resolucions del Parlament Europeu. El balanç d’aquests anys de feina és evidentment positiu.

I tanmateix hi haurà qui ho qüestionarà, qui acusarà el Govern de sectari o partidista, per elegir reparar unes víctimes que no han rebut reparació en vuitanta-cinc anys abans que altres que ja la varen rebre durant dècades en forma d’honors en monuments, places i carrers, reparació econòmica, treball assegurat i fins i tot recuperació de restes humanes. És molt senzill: abans de l’aprovació de la Llei de fosses de la guerra civil i el franquisme hi havia víctimes de primera i víctimes de segona, víctimes reparades i víctimes sense reparar. Quan acabi aquesta legislatura la nostra intenció és que ja no hi hagi categories. Tal vegada serà una bona base per edificar una societat que hagi superat, a la fi, el període més fosc de la nostra història contemporània.