Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Allò que les instàncies europees han dit a Espanya (sobre el conflicte català)

Costa d’entendre i acceptar per segons qui que els tribunals i els organismes europeus marquin en darrer extrem les pautes correctes per resoldre el conflicte català. Pautes que des d’Europa han vingut i vindran donades per l’aplicació, sense condicionants ideològics ni predeterminacions, dels drets fonamentals i del gran principi democràtic. La dificultat de capir-ho tot plegat rau en el fet que Espanya pensa i diu que les decisions polítiques i les resolucions judicials que s’han adoptat en el contenciós català estan fonamentades en veritats absolutes que no admeten ni qüestionament ni matisos. És a dir, estan fonamentades en allò que t’has de creure i que has d’assumir perquè, altrament, series titllat d’heretge i expulsat al món exterior per sempre més. Un d’aquests dogmes fa referència al fet que la condemna als líders polítics i socials catalans independentistes estava fonamentada només en raons de justícia i en l’aplicació equànime de la llei.

Tanmateix, hem vist i veurem encara com aquest fal·laç i magnífic entramat fa passes decidides per estimbar-se al fons de tot del barranc. Allà on s’estimben la supèrbia, la tergiversació dels fets i la manipulació del dret per fer-li dir, al dret, allò que no diu però convé que digui. Aviat farà tres anys (el 12 de juliol) que el tribunal alemany de Slesvig-Holstein resolgué que Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, no seria extradit a Espanya pels delictes de rebel·lió ni desordres públics. El 28 de maig de 2019, el Grup de Treball sobre detencions arbitràries de l’ONU demanà que els presos catalans fossin posats en llibertat. El 7 de gener de 2021, la justícia belga decidí amb caràcter definitiu denegar l’extradició de Lluís Puig, antic conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en entendre que el Tribunal Suprem no era competent per jutjar-lo i que, a més a més, corria el risc que li fos vulnerat el dret a la presumpció d’innocència.

Per afegitó, els membres del Govern català que segueixen a l’exili —el mateix president Carles Puigdemont; Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament, i Antoni Comín, conseller de Sanitat— són diputats electes del Parlament Europeu i mantenen la immunitat perquè el seu aixecament ha estat suspès fa poc per una resolució del Tribunal General de la Unió Europea. Per tant, en la situació actual ni poden ser jutjats per cap tribunal ni poden ser extradits a Espanya. Però l’especial idiosincràsia de l’Estat espanyol, que es vanta un dia sí i l’altre també de ser una democràcia plena, consolidada, madura i etcètera, i on, clamen als quatre vents, es respecten els drets fonamentals i les llibertats públiques, la confirmà el 21 de juny d’enguany l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Què diu el text d’aquesta resolució i quines conseqüències ha tingut i s’albira que tindrà en un futur immediat, mereix un estudi en detall.

Precisem, primer de tot, que el Consell d’Europa alberga en el seu si 47 estats membres i que les seves finalitats són la defensa dels drets humans, la democràcia i l’Estat de dret.El mateix Consell, per donar efectivitat als seus objectius, creà el Tribunal Europeu de Drets Humans, de manera que el Tribunal, sense perjudici de la seva independència a l’hora de resoldre les controvèrsies, forma part i/o es configura com una peça del Consell. Doncs bé, el passat 21 de juny l’Assemblea Parlamentària aprovà una resolució (la número 2381/2021) que deixa en molt mal lloc la repressió engegada en contra dels independentistes catalans d’ençà del mes d’octubre de 2017 (i abans també). Vegem una primera nota del tot significativa: la resolució que ens concerneix afecta de forma simultània Turquia i Espanya.

Al cap i a la fi, per palesar que l’encontre dels dos països al mateix informe no era casual, el seu ponent, M. Boriss Cilevics, feu unes declaracions a la premsa en les quals significà que només hi havia dos països membres del Consell d’Europa que tinguessin presoners polítics. A saber: Turquia i Espanya. Aquesta medicina —ajuntar Turquia i Espanya en un mateix informe— semblava especialment prescrita pels qui, a esquerra i a dreta, sostenen que és una ignomínia dir que a Espanya hi ha presos polítics i que, en tot cas, el que hi ha són polítics presos (ah!, com ho són d’antics els trucs de màgia amb l’ordre de les paraules...).

La resolució fa unes consideracions de caràcter general i unes d’específiques per a Turquia i unes altres per a Espanya. Sobre les consideracions generals, ens recorda que en una democràcia vigorosa els responsables polítics han de poder exercir lliurement el seu mandat, i que, per poder-ho fer, és necessari que gaudeixin de llibertat d’expressió i de reunió en el sentit més ampli. I afegeix que qualsevol polític té dret de fer proposicions que impliquin canvis constitucionals, amb l’única condició que els mitjans preconitzats siguin pacífics i legals i que els objectius no siguin contraris als principis democràtics fonamentals i als drets humans.

En tractar específicament d’Espanya, la resolució reconeix que és una democràcia i que l’expressió de punts de vista favorables a la independència no dona lloc a persecucions penals. Això no obstant, agrega l’excepció catalana quan sosté que diversos alts càrrecs i responsables polítics catalans han estat perseguits i condemnats a llargues penes de presó per declaracions fetes en exercici del seu mandat polític en favor del referèndum anticonstitucional—textualment— sobre la independència de Catalunya. Així doncs, aquesta afirmació equivaldria a dir dues coses del màxim relleu que tothom amb sentit crític podria compartir. En primer lloc, que Espanya és una democràcia que ho deixa de ser quan el tema que du entre mans és l’independentisme català. En segon lloc, vindria a dir que el fet que la resolució sostingui que el referèndum fos anticonstitucional no justifica en cap cas condemnes penals. En definitiva, que el referèndum sigui anticonstitucional no equival a afirmar que preparar-lo i celebrar-lo sigui un delicte.

El dictamen avança per recordar que cap dels responsables polítics no apel·là a l’ús de la força, que mai no es va produir el més mínim acte de violència i que les autoritats espanyoles tracten d’aconseguir l’extradició dels polítics catalans que resideixen en altres països europeus malgrat els diversos fracassos obtinguts davant els tribunals alemanys, belgues i britànics. Convida les autoritats espanyoles a reformar les disposicions penals relatives a la rebel·lió i la sedició de manera que no puguin pas donar lloc a una interpretació que faci inoperant la despenalització de la convocatòria de referèndums il·legals. I més convits: a tractar d’alliberar els responsables polítics catalans condemnats i tancar els procediments d’extradició oberts. I més: a abandonar les persecucions en curs contra els funcionaris de rang inferior als condemnats. I més: a assegurar que les disposicions penals relatives a la desviació de fons públics només siguin aplicables quan provoquin pèrdues reals als pressuposts de l’Estat.

I encara altres recomanacions adreçades a les autoritats espanyoles: abstenir-se d’exigir als responsables polítics catalans empresonats que abominin de les seves idees polítiques com a condició per obtenir un règim carcerari més favorable o ser indultats (encara que considera acceptable que els presoners es comprometin a perseguir els seus objectius per procediments legals). I, finalment, començar un diàleg obert i constructiu amb el conjunt de les forces polítiques catalanes, incloses les que s’oposen a la independència.

PS: Els que han tret la destral, dins i fora del seu partit, en contra del president Pedro Sánchez per haver atorgar els indults als presoners independentistes catalans, que es molestin a llegir la resolució comentada aquí de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Hi trobaran sens dubte el mòbil dels indults i de les reformes legals projectades. Els indults, al cap i a la fi, no estan fonamentats en raons de magnanimitat, ni de concòrdia ni de res per l’estil. Es tracta de pur utilitarisme polític, d’una necessitat imperiosa de salvar el poc prestigi que les institucions espanyoles puguin conservar encara en el si d’Europa. Es tracta de minimitzar la rebregada que, s’avança, vindrà probablement del Tribunal Europeu dels Drets Humans quan anul·li la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Per tant, a Pedro Sánchez, els que s’encenen a atribuir-li mil malvestats nocives per a Espanya farien bé d’erigir-li, com a màxim exponent del perfecte patriota, un monument gegantí al bell mig de la plaça de Colón a Madrid.

Compartir el artículo

stats