Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Gràcies, Miquel!

Els que vivim des de fa un cert temps a un poble assistim amb tristesa -no exempta d’una sensació d’impotència- al desmantellament del petit comerç en gairebé totes les seves facetes. Com deim en bon mallorquí és «com una calça que se desfà» i un fenomen contra el qual poc o gairebé res podem fer, tret de la voluntat de mantenir aquesta forma de relacionar-nos amb un proveïdor d’una manera propera, càlida i familiar.

El lloc on visc -es Pont d’Inca- participava fins fa alguns anys d’aquest tipus de comerç de proximitat, que ha anat desapareixent a causa de la proliferació de les grans superfícies i l’auge de la venda de productes per internet, fins i tot d’aquells més exòtics i inversemblants. Tornant al Pont d’Inca, emperò, quan jo era petit vaig arribar a conèixer fins a tres botigues en un radi no superior als 300 metres des d’allà on vivia -i visc encara-, el carrer de Ramon Llull, prop de la plaça de l’Església. Eren establiments que es caracteritzaven per la familiaritat en el tracte i l’homogeneïtat de la clientela, formada pels veïnats i algun transeünt esporàdic. Els preus dels productes eren raonables i es podia adquirir allò que ara, d’una manera un tant altisonant, s’ha etiquetat com a «producte de proximitat», és a dir, queviures que normalment provenien d’horts i finques properes, fins i tot del propi domicili de l’amo o la madona de la botiga.

Tot això (Can Balaguer, Can Gori, Can Costitxo, es Forn, sa Bodega..., per citar només alguns establiments) ha anat desapareixent per les raons anteriorment citades. En alguns casos en queda un record en forma de portal o façana, elements que ens permeten recordar aquella activitat mitjançant la qual les dones del poble -perquè llavors eren majoritàriament les dones, les que anaven a comprar- omplien la senalla per a tot seguit anar a preparar curosament el dinar per als seus, en una activitat tan monòtona com estrictament necessària per a la salut i la supervivència. Aquests establiments eren a més a més llocs on es xerrava amb naturalitat de les coses que succeïen al poble, propiciant-se així petites tertúlies que esdevenien vertaders tresors i que assenyalaven el pas del temps que llavors era particularment pausat i saborós, sense presses. A part dels inevitables tafanejos o xafarderies, eren també el lloc on es donava compte dels naixements i de les morts dels naturals de l’indret, sovint a una velocitat de propagació inaudita, especialment si la notícia tenia un caire trist o més aviat negatiu. Vull dir, en definitiva, que es tractava d’alguna cosa més que botigues o colmados, si em permeteu el barbarisme: eren una forma d’entendre la vida i les relacions entre les persones profundament humana, allunyada de la fredor i la impersonalitat que avui dia presideix la majoria de les nostres transaccions comercials.

El passat dia 30 de juny va tancar el darrer d’aquests establiments, almenys en allò que es refereix al nucli antic o centre històric des Pont d’Inca. Una petita carnisseria situada gairebé al final de l’esmentat carrer de Ramon Llull, passat el col·legi de Santa Teresa. El seu propietari, Miquel Jaume, va decidir baixar definitivament la barrera després de mantenir-la oberta durant 24 anys. L’establiment d’en Miquel recordava encara aquells d’un temps: un tasser alt i senzill, cadires perquè poguessin seure les persones majors i cortines de ‘ganxet’ per evitar que hi entrassin les mosques, especialment a l’estiu. Però la crisi del sector, unida a la pandèmia i el cansament i la fatiga d’en Miquel, han estat inconvenients massa poderosos per continuar mantenint l’establiment obert. Era treballador i honest, en Miquel: si li demanaves que te posàs un quarter de pollastre per fer brou, per exemple, no era infreqüent que, després d’agafar la peça i examinar-la curosament, et digués: «no te la posaré, té un cop», amb la qual cosa t’estava dient que l’animal havia estat malmenat o que no era del tot apte per al consum. Aquestes coses, evidentment, no passen a una gran superfície, on et poden vendre qualsevol cosa sense que te n’adonis, tret que siguis una persona summament observadora o especialista en la matèria.

Aquestes paraules, no obstant, no pretenen ser un rèquiem per al petit comerç, sinó més aviat un homenatge a les persones que, com en Miquel, han lluitat i lluiten dia a dia per mantenir vius i oberts els seus establiments. Malgrat els obstacles i entrebancs de tot tipus que troben en l’exercici de la seva activitat -que, a més a més, sol ser el seu únic mitjà de subsistència-, són potser els darrers referents d’un temps que es resisteix a morir del tot, conscients que formen part de la vida íntima del barri i del seu entramat humà i associatiu. En Miquel, com molts d’altres que l’han precedit, ha estat sens dubte un exemple de fidelitat i compromís envers la seva clientela, els pontdinquers i pontdinqueres que d’ara endavant guardarem la seva bonhomia i professionalitat com un tresor insubstituïble. Ell sí que va saber fer poble de l’única manera que al meu parer es pot fer: amb senzillesa i vocació de servei no exemptes de sacrifici, procurant oferir sempre el bo i millor del seu establiment, una senzilla i humil carnisseria que ja forma part de la Memòria de la nostra petita però valuosa contrada.

Compartir el artículo

stats