Desplastificar la nostra societat s’ha convertit en un dels reptes més urgents al qual han de fer front les administracions. Un desafiament que no només respon a la necessitat de combatre, de manera decidida, els efectes de l’emergència climàtica sinó que es tracta d’un mandat clar que, de cada vegada amb més força, ens remeten la comunitat científica i una part significativa de la societat civil.

Avui celebram el Dia Mundial sense bosses de plàstic, una bona ocasió per a reflexionar sobre la necessitat urgent que tenim de canviar el model lineal de consum que s’ha instal·lat les darreres dècades, i que s’ha demostrat insostenible. La consciència social respecte aquesta problemàtica creix de manera exponencial i, encara que queda camí per recórrer, cada vegada és més comú trobar-nos amb persones emprant senalles per a fer la compra. Fa pocs anys, semblava impensable un canvi d’aquesta magnitud, avesats com estàvem a consumir bosses de plàstic d’un sol ús que ens eren facilitades de manera gratuïta.

Més enllà de l’efemèride, avui també és un dia important perquè entra en vigor la nova directiva europea que prohibeix els plàstics d’un sol us. Es tracta d’una normativa que va en la mateixa línia de la nostra Llei de Residus, apostant per la reducció, la reutilització i, en darrer terme, pel reciclatge. En aquest sentit, per tant, trob just afirmar que el Govern de les Illes Balears ha fet els deures, en matèria normativa, aprovant i desplegant una Llei que, en el seu moment, fou pionera i que molts van criticar per desmesurada i agosarada. El temps els ha llevat, sortosament, la raó.

No és pot dir el mateix de l’Estat que tot just acaba d’aprovar l’avantprojecte de la Llei que, precisament, hauria d’adoptar aquesta Directiva europea. Aquesta mateixa setmana, el director general de Residus, Sebastià Sansó, ha comparegut al Congrés, a petició del grup parlamentari d’ERC, per donar el punt de vista del Govern respecte aquesta norma.

El missatge fou clar i contundent: la normativa que prepara l’Estat és poc ambiciosa i es podria qualificar de ‘lampedusiana’, és a dir, que afirma canviar-ho tot amb l’objectiu que no canviï res i la gestió de residus segueixi en mans de les grans corporacions i els seus interessos econòmics, molt allunyada d’un canvi real de model enfocat cap a l’economia circular. No garanteix, per tant, que es pugui complir amb els objectius que marca la Unió Europea obrint la possibilitat, a mig termini, la imposició de multes per part de la Comissió Europea.

El més preocupant, però, d’aquest Projecte de llei és que no garanteix clarament que les comunitats autònomes puguin aplicar polítiques més ambicioses, en relació a la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), que no deixa de ser la plasmació més directa del principi «qui contamina, paga».

És urgent, per tant, que el Congrés garanteixi que es respectarà la competència de les comunitats autònomes d’aprovar normes de protecció addicional del Medi Ambient. Només així podrem complir amb l’obligació de garantir a les generacions futures un planeta desplastificat i, per tant, habitable.