L’escriptor britànic George Orwell –pseudònim d’Eric Arthur Blair– (1903-1950) publicà en el llibre Homenatge a Catalunya la seva experiència com a voluntari antifeixista a la Guerra Civil Espanyola. L’autor de 1984 explica que estant al front veié un home que sortia de la trinxera enemiga mig despullat i corria mentre aguantava els calçons amb les dues mans: «Jo era allà per disparar contra els feixistes, però un home que subjecta els calçons no és un feixista, sinó tan sols un ésser humà, semblant a tu, i no et sents capaç de fotre-li un tret».
La política espanyola és plena de càrrecs de dreta i esquerra, centralistes i independentistes, de centre i dels extrems que van a les institucions amb les escopetes carregades. Només amb paraules fortes, és cert, però que de vegades fan més mal que el plom.
Les hostilitats s’han agreujat aquesta setmana arran dels indults als polítics catalans empresonats. S’ha debatut al Congrés i als mitjans de comunicació i s’han emprat paraules com la «traïció» de Pedro Sánchez al jurament de protegir tots els espanyols, segons Pablo Casado. «Humiliació a les famílies que passaren por» durant el procés, digué Inés Arrimadas. «Cop d’Estat sense pistoles», en paraules de la diputada de Vox Macarena Olona.
El bàndol beneficiat pels indults tampoc ha manifestat cap mena de comprensió. Els ha considerat «una mostra de debilitat» per part de l’Estat. Oblida que els clàssics deien que la pitjor ofensa que pots fer a un enemic és perdonar-lo. Des de l’independentisme s’ha reclamat un cop més amnistia i referèndum d’autodeterminació. Això els moderats, perquè els extremistes fan empegueir les persones amb seny quan consideren els catalans paradigma de totes les virtuts i els espanyols gairebé individus de poc enteniment d’una república caribenya. Els socialistes no diuen ara quasi res perquè es troben en posició defensiva, si no emprarien paraules igual o més gruixudes.
Orwell, que s’autodefinia com un «anarquista conservador», odiava tota casta de poder excessiu. Per això, quan començà a militar en el socialisme ho explicava afirmant que significa «justícia i llibertat», però amb un afegitó «quan es despulla de l’absurditat». L’autor de La revolta dels animals escriví a Stephen Spender que «quan coneixes algú en persona te n’adones de seguida que és un ésser humà i no una espècia de caricatura que representa certes idees».
Tal vegada la solució contra els excessos de la política espanyola sia ‘orwelliana’. Cada mes es podria convocar una sessió plenària en la qual diputats i diputades anassin amb calçons i faldes baixos. O, encara millor, en pèl. En pilotes. Nus. Si veiessin que tots tenim rues semblants a les dels altres. I que, amb els anys, les panxes suporten pitjor la força de la gravetat. I que els ‘michelins’ no són d’esquerres ni de dretes. Entendrien que l’adversari és un ésser humà del qual es pot discrepar, però contra el que no cal disparar trets.
La qualitat del debat polític espanyol guanyaria molt i evitaria riscs d’involució i violència, si fes cas a Orwell. Es raonaria més i es cridaria menys. Un efecte doblement positiu per la salut mental i la física. Està científicament demostrat que el renou causa hipertensió. Curiosament, els uns i els altres solen aixecar la senyera de la pàtria, no importa quina, cada vegada que fan cridòria. La pàtria és l’argument definitiu que justifica les seves opinions i accions. «La meva pàtria primer, amb raó o sense», és un argument definitiu. G. K. Chesterton (1874-1936) donà la millor resposta a aquests patriotes de llengua: «La meva mare primer, borratxa o sòbria».
