Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Notes discordants

Freqüentment la vida ens sorprèn amb notes discordants, desproporcionades, impròpies de la humanitat. Si com deia Leibniz aquest és el millor dels mons possibles, com seran els altres? Aquí van algunes d’aquestes particularitats desmesurades. Si tot va bé i no s’espatlla res d’aquí a setembre —toquem ferro!— el nou curs escolar 2021-22 recobrarà la seva «normalitat», ja que haurem donat l’esquena —esperem que definitivament— a la semipresencialitat i probablement a les mascaretes en espais oberts, ja que no seran obligatòries. Uf, quin descans! Les ràtios d’alumnes per aula tornaran a ser com abans de la pandèmia, és a dir, una «normalitat» no gaire correcta pel que fa a la massificació de les aules. És una normalitat, perdoneu la repetició, que fa massa temps que és irregular. Es pot parlar d’una educació de qualitat amb aules atapeïdes? Es pot atendre a la diversitat amb una aula on hi ha més de cinc o sis alumnes que necessiten una atenció més personalitzada sense cap mena de suport? Com es pot portar a terme una educació inclusiva amb tants d’alumnes per aula i tanta diversitat? Preguntes que no tenen una resposta satisfactòria des de les respectives Conselleries d’Educació d’arreu de l’Estat espanyol, malgrat les queixes reiterades dels docents. La nova llei educativa diu que posarà remei a tot això, atès que promou l’excel·lència educativa. Ja ho veurem, temps al temps. A mi em sembla més aviat foc d’encenalls totes aquestes promeses. Tanmateix, els fets són el que són. Durant el curs que ara hem acabat on la majoria d’instituts s’han vist obligats a la semipresencialitat, la qual cosa ha tingut un factor favorable quant a la disminució d’avisos, amonestacions i expulsions. D’un 75% d’avisos, més avall o més amunt, que es posen durant un curs acadèmic s’ha baixat a tan sols un 15% o menys, una davallada considerable així com de les expulsions. Cal dir que a vegades una sola persona o diverses acumulen la meitat dels avisos i expulsions. Si és així, les estadístiques han de ser modificades. Tenint en compte això i malgrat tot, la reducció ha estat notable. Què significa això? Que irremeiablement funciona més bé una aula on les ràtios haurien de ser de vint alumnes com a màxim —per una bona qualitat, potser millor de quinze— i no de trenta o més. El professorat que atén a grups reduïts, pot fer un acompanyament més individualitzat, més control i coneixença, que és quelcom fonamental. És tota una evidència; ja se sabia, però ara s’ha pogut corroborar per enèsima vegada. Si al professor o professora se l’exigeix donar, de cop, quatre o cinc nivells d’estudi en una mateixa classe, aleshores és impossible atendre a tots. Manta vegada la pedagogia de carrer culpabilitza al professorat del fracàs escolar. Què diu l’administració? El de sempre. No hi ha diners per a crear aules reduïdes de vint alumnes, per a contractar docents, per a construir espais dignes amb la finalitat de dignificar la tasca encomanada. El sistema sempre té resposta, una mena de tapaforats que no tapa res i que no serveix per a res. L’excusa és sempre la mateixa, manca de diners. En canvi, en els pressupostos general de l’Estat, sí que hi ha doblers per a gastar en armament. Els antimilitaristes denuncien, com ho fa el Centre Delàs d’Estudis per la Pau —una de les xarxes Europees contra el comerç d’Armes—, la manca de transparència en els pressupostos del Ministeri de Defensa i que no figuren en les despeses totals d’aquesta administració, ja que són desviades o mig amagades a altres ministeris. Segons aquesta entitat les despeses diàries de Defensa són de cinquanta-cinc milions d’euros, que equivaldria a uns vint mil milions d’euros a l’any. Cada any, deia el malaurat Arcadi Oliveras, el Centre Delàs o el SIPRI (Institut Internacional per a la Pau d’Estocolm), fa un informe que recull totes les despeses militars, les guerres en curs i altres esdeveniments relacionats amb això. I diu que és necessari que se’n conegui l’existència per així denunciar aquesta malaltia que no para de créixer i que es diu guerra. Espanya durant aquest últim any ha augmentat la seva despesa un 10,3% respecte a l’any anterior: compra de drons MQ-19 als Estats Units per un valor de noranta milions d’euros, avió de combat Eurofighter amb un cost de quatre-cents vuitanta-vuit milions d’euros, helicòpters CH-47F Chiniok, on cada unitat costa uns trenta-tres milions d’euros, un possible lot de cent míssils AIM-120-7/8 per un valor estimat de dos-cents deu milions d’euros. Per tant, els Pressupostos Generals de Defensa per a enguany s’han incrementat un 10,3% —encoberta en altres ministeris, com el d’Indústria—, en relació amb l’any anterior: hem passat de 10.863 milions d’euros a 21.623 milions destinats a despeses militars. El món armamentístic no fuig de la xacra de la corrupció, com en l’afer Defex. És necessària tota aquesta despesa? I si anem a circumstàncies més properes, a tall d’exemple, la inauguració de carreteres i la consegüent fotografia amb el polític de torn. Inaugurar el desdoblament de la carretera de Manacor (tram Algaida-Montuïri i Montuïri-Manacor) baldament faci alguns anys (dissortadament es continua fent aquests actes), amb discursos, fotògrafs, para-sols, canapès, begudes i altres, fou de més de cent mil euros. Sigui o no veritat aquesta xifra, quina necessitat hi ha en fer això? És simplement propaganda, tan sols teatre. La ciutadania no és beneita, ja veu que es fan coses, no cal escenificar-les. Si estalviéssim les inauguracions, considerades supèrflues, segurament sí que tindríem una mica més de diners per a altres coses més fonamentals, com l’educació. És qüestió de prioritats. Imagineu-vos que els cent mil euros de despesa en inauguracions ben bé podrien correspondre al sou de set persones durant tot un any, si parlem del sou mínim interprofessional d’avui (950 € per set persones, amb catorze pagues, surt a 13.300 per persona, que fan un total de 93.100 €). Amb això ressalto que si hi ha voluntat, quan es comparteix s’arriba a més gent.

Una altra nota discordant és la del fundador d’Amazon, Jeff Bezos, propietari d’una fortuna colossal, la primera del món segons la llista de Bloomberg, amb 157 milions d’euros, i que vol ser el primer turista espacial de la història. Podem dir que la seva riquesa creix més que els seus propòsits altruistes. Ha tingut la peculiar idea d’anar a l’espai amb el seu germà Mark, en el que serà el primer vol turístic tripulat de la seva companyia espacial (Blue Origin). El 20 de juliol s’enlairarà amb el cohet New Shepard NS-15 en honor a Alan Shepard, el primer nord-americà a anar a l’espai. La nau deixarà l’atmosfera terrestre —uns cent quilòmetres per sobre el nivell de la mar—, i durant uns quatre minuts aproximadament experimentaran la ingravidesa i podran veure la curvatura de la terra en l’horitzó contra la foscor de l’espai (l’anomenada línia de Kármán, la frontera entre l’atmosfera i l’espai exterior). Temps total del viatge, aproximadament catorze minuts. Mancava una plaça per omplir que s’ha subhastat i la demanda ha estat tan gran que ha arribat fins als vint-i-vuit milions de dòlars. Els germans Bezos i el tercer passatger, que per ara és anònim, es convertiran en els primers turistes espacials. Els diners guanyats en la subhasta serviran per a promocionar el Blue Origin. Fins a on hem arribat? Mentre Bezos juga a fer que la ciència-ficció es converteixi en realitat, els treballadors d’Amazon, ara sota el seu successor, Andy Jassy, han estat i són tiranitzats sota una rígida exigència fora mida. Permanentment són avaluats i la corporació acomiada i contracta constantment sota un règim meritocràtic; és a dir, que guanyin els que sobresurten, però a vegades aquests no són sempre els més bons. La pressió a la qual són sotmesos no té preu. Les seves condicions laborals són fràgils si no hi ha resultats tangibles. Quin despropòsit! Gastar-se tants de doblers en minuts remou la consciència, ja que les condicions laborals dels seus treballadors són pel cap baix, miserables.

Compartir el artículo

stats