Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

L’enrenou i el silenci

Ja fa molt de temps —com veu que clama en el desert— que l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (més coneguda amb les sigles OCDE) avisa dels problemes acústics que pateixen moltes de les nostres ciutats, i que sotragueja fortament la salut i l’equilibri mental d’infinitat de ciutadans. Però la seva veu, sembla, que desapareix entre les dunes bellugadisses del desert o no li fem el cas que, potser, es mereixeria. Segons un càlcul estadístic en relació amb les cinquanta ciutats més sorolloses del món, n’hi trobem tres espanyoles: Madrid, Barcelona i Sevilla. Fins fa poc, si les dades actuals no ens enganyen, Espanya és el segon país que més renou produeix, per darrere del Japó. Tot això té a veure amb el trànsit rodat, avions, remor de fàbriques, màquines i el que prové d’activitats d’oci. Sense entrar en qüestions físiques sobre les ones o la pressió dels sons, la freqüència i el timbre, tot allò que supera més de 50 dB (decibels) de manera prolongada, segons els criteris de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), pot ser perjudicial per a la nostra salut: ansietat, dificultats per a agafar el son, mals de cap, augment de la fatiga, canvis d’humor, inestabilitat emocional, malalties cardiovasculars i un llarg etcètera. I quan parlo de dificultats per a aconseguir dormir, l’atribueixo en gran part al tràfec nocturn —sobretot si el tens a prop de ca teva— que dura tota la nit fins ben entrada l’alba. Places, carrers, vies, zones marítimes, són els llocs d’oci habituals amb el consegüent malestar que provoca entre el veïnat. Vegeu el que està passant en el barri de santa Catalina o a la Llotja, a Palma, ara que ha tornat de nou l’activitat nocturna, els veïns estan que trinen. Tanmateix, aquest tipus d’oci no té res a veure amb l’oci clàssic, que es trobava més emparentat amb el tema del repòs. En el món llatí, l’otium no té res a veure amb l’ociositat, és a dir, no fer absolutament res, ni tampoc amb el negoci, que és la negació mateixa de l’oci. Per tant, l’otium és un descans sempre actiu, un temps especial per tal de gaudir tant de les persones del nostre entorn com de la natura o en alguna o altra activitat en la qual ens sentim bé, com llegir, o escoltar música, o passejar, o aclucar els ulls i relaxar la ment. Res a veure amb l’oci d’avui dia. Ara hi ha el costum entre els joves de posar música mentre juguen a futbet, potser així se senten més esperonats. No sé ben bé quin és el motiu, per a mi era un goig el fet de jugar, no necessitava cap més estímul. Els meus germans petits tenien el costum només aixecar-se al matí de posar la televisió, malgrat que no estiguessin allà veient-la, era suficient escoltar-la en qualsevol racó de la casa, sentir la companyia d’una veu llunyana. També he pogut adonar-me que només engegar un cotxe sona la ràdio, com si formés part del mateix motor; ho fem de manera inconscient, com l’ús del mòbil. Fins i tot alguns han habilitat en els cotxes potents altaveus per tal de congratular-se amb una música estrident. Necessitem trull, renou, xivarri, quelcom que trenqui l’incòmode silenci. Recordo una vegada que, tot visitant la cartoixa de Montalegre, a Tiana, que pertany a la comarca del Maresme i a prop de La Conreria, em va impressionar la densitat de silenci que allà habitava, com si aquest fos un cartoixà més, fins al punt que em va esborronar. Tal vegada —tan sols ho suggereixo— el soroll és una malaltia que pot arribar a ser crònica. L’OMS estima que cada any, l’enrenou excessiu, a més de generar molèsties i trastorns, causa milers de morts. Probablement és un factor més barrejat amb d’altres. L’íntima essència del renou destrueix l’harmonia i es manifesta externament per mitjà de crits, gresques, presses, desordre, desorganització, superficialitat, conductes agressives... On és el xivarri, a dins o fora d’un mateix? El primer pas per a conrear el silenci és fer-se amb l’ambient i, en certa manera, dominar-lo; representa tot allò que ens envolta i depèn de nosaltres crear una atmosfera adient. A partir d’aquí endinsar-se en altres nivells (afectiu, mental, etc.): «hom no pot veure la fondària d’un gorg fins que la superfície no romangui tranquil·la».

Parafrasejant al Cohèlet bíblic, podem dir que tot té el seu moment, hi ha un temps per a cada cosa. Ara ens trobem, malauradament, en el temps de la xerrameca i tota classe d’extravagàncies i estirabots; està de moda, crida més l’atenció, què hi farem!; la qual cosa converteix el silenci en una raresa, ara bé, per a altres, el silenci és una benedicció, un bàlsam. Si tot té el seu moment, cal esforçar-se a callar quan s’ha de callar i parlar quan s’ha de parlar; pocs són els qui saben usar els silencis; pocs els que s’atenen a les regles de cortesia necessàries en una bona conversa, diàleg, debat o tertúlia; poques vegades es té present el silenci com a valor per a una escolta amatent i activa. El recurs pedagògic entre els educadors d’usar una pilota, de cautxú o de drap, quan estàs en l’ús de la paraula el trobo com a mínim grotesc i ridícul per a persones «considerades» adultes, perquè si no sabem tenir el control, aleshores, què fem en l’educació? Això és útil entre els educands perquè aprenguin a respectar el torn de paraula i saber escoltar el qui està en possessió d’ella. Si entre adults s’usa aquest tipus de recurs, això vol dir que no sabem ni escoltar ni parlar. Respectar les pauses i el silenci en la comunicació és fonamental. El silenci no dificulta la parla, ans tot al contrari, la fa possible, atès que són elements complementaris. El silenci no és renúncia, sinó contenció, pausa, reflexió. No estic d’acord amb la dita de qui calla atorga. El silenci és prudència, és eloqüent en la seva mirada. Segons com, precipitar-se pot ser un error. Amb tot, hi ha silencis que diuen més que les paraules; hi ha silencis que criden, que consenten, que censuren, que clamen, que fan mal... Compte!, hi ha una infinitat de «pseudosilencis». El llenguatge és paraula i silenci. És el silenci ocult entre els apòstrofs, rere les al·lusions de la retòrica, una simple nota en la recerca de significat, fins i tot quan no n’hi ha, és el que hom escriu entre línies o calla. Aparentment viure enmig del renou pot ser més fàcil, perquè vius la vida d’altres. En canvi, amb el silenci estàs amb tu mateix. La majoria de persones creu que la vida és molt curta, però no ho és. És qüestió d’actitud. Si vius la vida dels altres i no la teva, òbviament serà curta. El silenci ens pot donar la possibilitat de redescobrir-nos. El silenci comporta una mirada profunda i transparent, una complaença i intimitat amb si mateix i amb el que ens envolta. No es tracta d’emmudir, puix que el silenci parla, és vida; neix de l’assossec, del repòs, de la serena maduresa, des d’una sol·licitud receptiva i benèvola, a cada instant de la vida en extrema nuesa. Cada matí —glossava Dag Hammarskjöld— hem de ser capaços d’enlairar el nostre ser per a rebre, contenir i retornar. «Hi ha un temps de callar i un temps de parlar» (Cohèlet 3,7).

Compartir el artículo

stats