Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La tirania revestida de democràcia

Fins que no es demostri el contrari, l’espai idoni per a les llibertats individuals i col·lectives no és altra que la democràcia, però aquesta ha de lluitar contra una patologia recurrent entre els polítics —i també entre nosaltres—, la tirania.

La tirania, segons els pensadors clàssics, era contemplada com una forma de govern opressora, defectuosa i corrupta, que ben bé podia sorgir de l’excés i de la degradació que experimentava la mateixa societat liberal. L’exacerbació i el desordre dels desigs resulta que és el principal faedor de la decadència de l’ordenament racional democràtic. En efecte, l’estratègia de la tirania és la de revestir-se dels hàbits de la democràcia, però l’únic que fa és utilitzar els discursos i la llibertat contra la mateixa llibertat, les institucions i els drets democràtics contra la mateixa democràcia, amb l’únic propòsit de coaccionar, imposar o reprimir el conjunt de la societat.

La tirania tant l’exerceixen les majories com les minories, ambdues perilloses quan no hi ha cap sedàs que reguli l’ètica. Una ètica que té una doble exigència: cap a un mateix i cap a l’altre. En el context d’un món multicultural, el reconeixement descansa en la defensa de les diferències. Puc reconèixer la legitimitat del meu dret a això o allò altre, però no puc negar el dret que té l’altre a desitjar una cosa totalment diferent. La dignitat, la llibertat no pertanyen a aquesta o aquella cultura, sinó que correspon a la persona mateixa.

Les diferències identitàries són irreductibles i a voltes donen peu a posicions diverses o fins i tot a enfrontaments basats en l’exclusió, el rebuig, àdhuc en la voluntat de destruir a la resta. Això ens demostra fins a quin punt tot pot ser manipulable i mal·leable, la qual cosa ens fa pensar que totes les consciències tenen un preu, especialment si s’orienten cap a l’obtenció de guanys i més guanys.

Si hom refusa els valors democràtics d’autonomia individual, igualtat, drets i dignitat de les persones, aleshores el que estem fent és oprimir-les. Cert que la submissió voluntària existeix, però el problema rau en algunes pràctiques antinòmiques a l’autonomia individual i a la dignitat humana, que són acceptades o disfressades aparentment d’elecció autònoma, tot justificant els abusos com si és tractes d’una opció lliure. Discriminar a l’altre per la seva condició sexual, religiosa, ètnica o cultural, atempta contra els valors considerats universals; és a dir, aquells valors que exclouen tota discriminació i que tracten a tota persona com a ciutadana lliure i igual.

El principi de justícia és la paritat. Això demana imparcialitat i legitimitat de les diferències. Per exemple, exigir el respecte de l’honorabilitat que mereix tota persona significa reconèixer la idea normativa de la humanitat de cadascú, malgrat que alguns es comportin de manera indigna. Dels drets fonamentals es dedueixen els valors i el decòrum que naturalment estan lligats a l’individu.

La dignitat humana se sustenta dins d’un horitzó moral, en el qual la persona mai pot ser considerada com un mitjà, sinó sempre un fi en si mateix.

Piotr Kropotkin (1842-1921), teòric del moviment anarquista i defensor del comunisme llibertari, defensa la necessitat de col·laborar com a alternativa més viable de supervivència i millora social. Demostra, en la seva obra L’ajuda mútua: un factor en l’evolució, que la cooperació i la contribució recíproca són pràctiques comunes i essencials en la naturalesa humana, més enllà de la mediació d’un Estat. Si hom renuncia a la solidaritat, sigui per cobdícia, sigui per egoisme, aleshores cau en la jerarquització social i en el despotisme. Per tant, es basa en una moral de llibertat, solidaritat i justícia per a superar els instints destructius que també formen part de la naturalesa humana. Per això insisteix que és la ciència la guia dels fonaments ètics i no pas els principis sobrenaturals.

Més enllà del darwinisme social, o el creacionisme, existeix l’ajuda natural entre uns i altres. Això contradiu el pensament de Thomas Hobbes (1588-1679) en referència al paper de l’Estat en la vida ciutadana. Hobbes concebia l’Estat com a res publica, un poder organitzat de forma comuna, la funció del qual era governar la «cosa pública» i que es fonamentava a partir de la suma de moltes voluntats individuals lliures que decidien actuar per a adquirir avantatges comuns. La llibertat de l’individu quedava reduïda als espais on la Llei no es podia pronunciar, en el fur intern. Hobbes admetia tres tipus d’Estat: monarquia, aristocràcia i democràcia; emperò el seu model era pròpiament el cesaropapisme que comportava ordre, poder i seguretat, baldament fos a través de la por. El problema actual és que les estructures de poder tenen com a revers la tirania, un despotisme que campa il·legítimament per les entranyes de la democràcia.

La llibertat no ha d’estar sotmesa a la servitud del poder ni a la discriminació, ja que és indissociable dels vincles intersubjectius. La llibertat no entranya necessàriament adhesió a una concepció individualista de la societat; és autònoma i ensems crea vincles a través dels quals deixa de ser abstracta i anònima per a tornar-se concreta, arrelada al món, en la societat, en el viure i en el fet d’actuar junts.

Compartir el artículo

stats