La iconologia és la branca del coneixement que estudia els símbols al llarg de la història de l’art des d’un vessant teòric. Va més enllà de la iconografia (descripció de les imatges i els símbols), perquè s’interroga sobre el valor al·legòric, sobre el simbolisme i sobre el significat profund.

La iconologia i la iconografia són termes bàsics per a qualsevol estudiós de la història de l’art. Al pla d’estudis actual del Grau en Història de l’Art de la Universitat de les Illes Balears hi ha una assignatura que sota el títol de «Cultura visual. Temes i símbols en la història de l’art» introdueix a l’alumnat de primer curs aquests conceptes que haurà de manejar al llarg de la vida acadèmica. Saber que les imatges estan carregades de simbologia i significat és imprescindible per entendre, per exemple, per què una escultura del paleolític té els pits i les anques desproporcionadament més grossos que la resta del cos, o per què en alguns quadres de l’Edat Mitjana i el Renaixement hi apareix un personatge de mida més petita en un costat, que és la figura del donant. Hom entén que aquests coneixements no es qüestionen, corresponen a la manera de veure el món de cada època, i així els hem d’entendre, contextualitzats en el seu període històric.

El dimarts primer de juny vaig llegir al butlletí de l’Associació per a la Protecció del Patrimoni ARCA que es felicitaven sobre la sentència del TSJIB sobre la conservació del monument de sa Feixina, «una excel·lent notícia per al patrimoni». Un dels punts d’aquest escrit destaca que aquesta associació defensa la conservació del monument a partir de tres qüestions fonamentals, entre les quals el valor històric, ja que, «quan el 2010 l’Ajuntament de Palma el va adaptar a la tan necessària Llei de Memòria Històrica, quedà transformat en un monument contra totes les dictadures», argumentant alguns paràgrafs més avall que «El patrimoni no té ideologia». Ja el Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears havia sentenciat que l’obelisc de sa Feixina «perdió su contenido ideológico en virtud, precisamente, de la aplicación de la citada Ley, siendo así que su modificación se produjo en 2010».

Podriem analitzar en aquest punt quina fou l’actuació de l’equip de govern de l’Ajuntament quan «adaptà» el monument: va eliminar alguns elements i rètols, i va afegir una frase, en un intent fallit de canviar la simbologia a una forma. A l’estudi de l’historiador Angel Llorente Arte e ideologia en el franquismo (1936-1951) l’autor fa una anàlisi dels monuments construïts a partir del 1939 en homenatge a les víctimes franquistes de la Guerra Civil. A la pàgina 299 l’autor assenyala les tres tipologies principals d’aquests monuments, el monòlit, la columna (o pilar) i l’arc de triomf. El monument que tenim a sa Feixina forma part, així, de la primera de les tres categories, on la forma expressa el seu significat. També destaca l’autor l’ús emblemàtic dels materials, que havien de transmetre consistència i durabilitat, amb la intenció de simbolitzar la fermesa i perennitat del franquisme, així com la vida eterna dels difunts.

En el cas concret que ens ocupa, el monument s’eleva a gran alçada i acaba en un remat que recorda la forma d’un far, el far que no es pogué, o no es sabé instal·lar, i que al·legòricament hauria pogut il·luminar als mariners al través del «mar azul» de Falange, lloat per Lorenzo Riber a les pàgines d’Aquí estamos. És per tant, un homenatge a unes víctimes, però tan sols a les víctimes d’un bàndol. No a totes les víctimes, per molt que una frase als peus del monòlit ens ho vulgui fer creure. Perquè una inscripció no canvia el significant d’una forma, i l’eliminació d’uns símbols, tampoc. Podem escriure una frase a una creu cristiana, manifestant que volem que sigui un emblema de totes les religions, però no deixarà de simbolitzar el lloc on Jesucrist rebé el seu martiri. Podem eliminar el jou i les fletxes, però el bloc de pedra que s’eleva vers el cel, com a imatge d’una creuada, seguirà mantenint el seu significat, de la mateixa manera que encara que li llevem el cap a la Venus de Willendorf, seguirà simbolitzant la fertilitat.

Si com a historiadors de l’art reivindicam el necessari coneixement teòric de la nostra disciplina, aquesta no hauria de ser interpretada per aquells que no en tenen els coneixements, o que els adapten segons quines siguin les seves necessitats. No hauria de ser objecte d’opinió el que aquí s’expressa, sinó simplement l’aplicació d’una disciplina amb una base científica, que va més enllà de gustos i opinions personals.

Tanmateix, totes aquestes reflexions són totalment innecessàries, quan aquesta construcció segueix servint de marc incomparable per a algunes manifestacions polítiques de determinats partits.

*Professora del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears