La informació esportiva és el producte periodístic més popular, de major impacte social i més consumit a la majoria de països europeus, molt especialment als de l’arc mediterrani. Tot i això, el que freqüentment es denomina «premsa esportiva» ofereix bàsicament continguts de futbol (masculí, és clar).
La preeminència de la informació futbolera als espais esportius és tan exagerada que només l’aparició de grans campions (homes) en altres disciplines esportives que es converteixin en vertaders ídols nacionals o la consecució de grans fites li pot restar unes quantes línies.
Tots tenim a la memòria un recent president de govern que es vanagloriava de llegir el Marca i saber alineacions d’equips de futbol de memòria. Després diuen que els polítics no ens representen!
Només Portugal supera Espanya en nivell de futbolització informativa, com il·lustra un estudi comparatiu dels quatre grans diaris esportius de tirada nacional dels països mediterranis: La futbolización de la información deportiva, José Luis Rojas Torrijos, Facultat de Comunicació de la Universitat de Sevilla.
El tema encara s’agreuja més perque aquesta allau d’informació futbolera es focalitza en dos protagonistes: Reial Madrid i Futbol Club Barcelona.
És cert que a Espanya, pel que fa als homes, el futbol és amb molta diferència l’esport amb més llicències federatives, quatre vegades més que el bàsquet -segon-, però aquesta futbolització de la informació esportiva no depén tant de criteris noticiosos com d’altres de caràcter purament mercantilista, relegant a un plànol secundari notícies i fites d’altres modalitats que per la seva rellevància mereixen una major consideració, per donar cabuda a trivialitats, declaracions, polèmiques i qüestions de l’entorn futboler que poc o res tenen a veure amb la temàtica purament esportiva. Això es nota especialment quan no hi ha competició futbolística.
Aquesta tendència repercuteix negativament en la qualitat dels continguts i l’allunyen de la seva funció primera, informar. El gran repte de la premsa esportiva aprofitar l’oportunitat de prestigiar un tipus de periodisme nascut per educar i formar en valors a partir de la varietat de disciplines esportives.
I arribam al bessó de l’article, l’esport femení, que duu dècades oferint-nos èxits i grans campiones davant la indiferència generalitzada dels mitjans, qui els hi ha dedicat unes miques d’aquesta petita part de la informació esportiva que no es dedica al futbol professional masculí. La llista seria molt llarga, tant en esports d’equip com individuals, com a mínim equiparable a l’esport masculí.
Per això, essent com sóc un defensor de l’esport femení, sembla que hauria d’alegrar-me davant l’enrenou que s’està generant al voltant del futbol femení i, en canvi, tenc sensacions contraposades. Si posar els focus en el futbol femení ha de ser la locomotora que estiri dels mitjans per atorgar a l’esport femení en general la quota informativa que es mereix, benvingut sigui. Però tenc por estar assistint només a la futbolització de l’esport femení, i amb els dos mateixos protagonistes, Barça -amb uns mèrits indiscutibles- i un Reial Madrid que ha pujat al carro forçat per les circumstàncies o ensumant que pot ser rendible. En cas de ser així, lluny de ser positiu per l’esport femení en general podria ser la darrera empenta cap a la invisibilitat.
Tot i l’impuls mediàtic i de patrocinis dels darrers anys, quadruplicant el nombre de llicències federatives femenines, el bàsquet femení gairebé el dobla en nombre de llicències, i volei i handbol estan molt parells.
El futbol femení ha demostrat que la demanda també es genera. Amb cobertura mediàtica, patrocinis i recursos ha passat del menyspreu absolut -tots els de les meves generacions hem sentit allò de «el fútbol es un deporte para hombres»-, a omplir grans estadis en partits importants o tenir bona quota de pantalla a la televisió. Esperam no sigui flor d’un estiu i, molt especialment, que no sigui l’única flor del paner.
Els mitjans de comunicació públics ténen molt a dir en aquest procés, en lloc d’imitar els mitjans privats haurien de ser els impulsors d’aquest canvi.
