Aquestes darreres setmanes han estat prolífiques en fets que configuren un estat d’opinió altament commogut. Com esdevé gairebé sempre, el foc s’ha atiat a propòsit de Catalunya, que és l’excusa que no falla mai per escalfar, fins al paroxisme i més enllà, els ànims dels guardians de les essències espanyoles. Catalunya, en efecte, quan és noticia, que esdevé sovint que ho sigui, ho és de debò. Bé s’encarreguen d’alimentar la ira i l’odi envers el fet català els centres d’opinió de la caverna mediàtica, els seus corifeus més o menys explícits i els partits polítics que els secunden, amb l’ajut generós d’una munió de prohoms de la dita esquerra, com a bons i fidels vicaris. Bé se n’encarreguen. Nogensmenys, els mitjans i els partits de la dreta i de la dreta extrema, es necessiten els uns als altres recíprocament per sobreviure. De manera que, arribats a un cert punt, els papers respectius es confonen i la paradoxa és que no se sap qui mana sobre qui, ni qui és el servent i qui l’amo. O potser sí.
Sigui com vulgui, ha passat que, per un costat, a Catalunya s’ha formalitzat a la fi —a la fi!— el pacte polític de les tres forces independentistes —ERC, Junts i la CUP— que ha permès nomenar un president de la Generalitat d’ERC, Pere Aragonès, i que es constituís el Govern. Els discursos inicials del nou president, que, com era de preveure, han posat en relleuun cert alentiment del procés vers la independència justificat en la necessitat de sumar més forces i gestionar amb eficiència les crisis sanitària i econòmica, tanmateix no han omès palesar que l’objectiu continua essent la celebració d’un referèndum de secessió acordat amb Espanya. Amb l’afegitó de reclamar l’amnistia per a tots els encausats com a conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, així com l’entaulament, d’una vegada per totes, dels dos governs per tractar dels detalls de la contesa.
Esperar que Madrid, governi qui governi, convingui un referèndum en què la pregunta adreçada als catalans sigui si volen o no volen que Catalunya se separi d’Espanya i s’erigeixi en un estat independent, equival, si fa no fa, a confiar que algun dia s’extingeixin les flames de l’infern. Així doncs, com que les flames de l’infern cremen des que el temps és temps i res no fa pensar que deixaran de fer-ho, és altament improbable que el referèndum s’arribi a celebrar mai, i això per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè les atàviques concepcions que habiten per l’altiplà castellà, que impregnen tothom a dreta i esquerra, bramen fins a l’extenuació el dogma franquista, avui dogma constitucional, de la indisoluble unidad de la Nación española i etcètera. I en segon lloc, perquè la democràcia a Espanya s’entén d’una manera molt peculiar, a saber: com una tasca ja acabada, pètria, involucionista, presidida pel principi d’autoritat i allunyada del consens i del pacte, que permet, en definitiva, la imposició de la voluntat de la majoria sobre les minories nacionals.
La secessió, només d’esmentar-la, ja excita les reaccions dels ardents defensors de la veritable doctrina que, a base dels tòpics més gastats, proclamen, per exemple, que només tenen dret a la secessió les antigues colònies (l’exministre Salvador Illa fa uns quants dies, però la llista és molt més llarga). En sentir una màxima d’aquestes característiques ens hauríem de demanar per on ha pasturat el savi de torn el seu indocumentat atreviment. Perquè enlloc està escrit que això sigui així. Enlloc està escrit que només les excolònies d’ultramar tinguin dret a l’autodeterminació. I com a mostra, dos casos. En primer lloc, i referit a les declaracions unilaterals d’independència, via, la unilateral, que per als propers dos anys l’independentisme català ha descartat però no per a més endavant, hi ha el cas previst pel Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, de les Nacions Unides, quan dictà, el 22 de juliol de 2010, un dictamen sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo.
En el seu dictamen, el Tribunal de la Haia deixà escrit que una declaració unilateral d’independència mai no ha estat considerada una violació del dret internacional, per bé que, afegeix, no es pot sostenir que constitueixi un dret atorgat. És a dir: la declaració unilateral d’independència no és pas un dret que l’ordenament internacional prevegi, però emetre la declaració i dur-la a terme tampoc no representa una vulneració del dret internacional. O dit d’una altra manera: com que la declaració unilateral no està prohibida, s’ha d’entendre que està permesa. Aleshores, com esdevé de forma recurrent, allò que s’ha de preveure és la situació de fet assolida en el si del nou estat. De manera que, quan es tracta de decidir si una nació es pot considerar que té o no la condició d’estat, importarà saber si les autoritats de l’estat naixent controlen la població i el territori i tenen una mínima estructura jurídica pendent, com és obvi, de fer-la acréixer. Això es el que comptarà i no pas el procediment seguit.
El segon dels casos fa referència a la independència del Quebec, segons el molt ben estructurat dictamen del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d’agost de 1998. És inviable aquí i ara fer una síntesi comprensiva de tots els elements objecte d’estudi d’aquest dictamen. Però sí que és possible compendiar-ho en un gran principi (i les seves derivades). Aquest gran principi és el democràtic, que obliga l’estat, per un costat, a reconèixer la voluntat majoritària de la població d’una nació a la qual s’ha fet una pregunta clara i ha donat una resposta també de forma clara. I per un altre costat, en presència d’aquesta resposta explícita, l’estat es veurà obligat a negociar amb la nació implicada els termes concrets de la secessió. Però vet aquí la precisió final de la màxima transcendència: aquesta negociació s’ha de dur a terme de bona fe, de manera que si no es fa així, la nació secessionista podrà declarar unilateralment la independència.
En síntesi, hem examinat dos supòsits en què una nació, sense necessitat de ser excolònia, pot arribar a la independència de forma unilateral. La realitat, doncs, és ben diversa i més complexa d’allò que transmeten les proclames que ho fien tot a l’enunciació de missatges xifrats mancats de contrast. Prescindir dels esquemes mentals previs demana tolerància, respecte a les minories, fugir de l’autoritarisme i, sobre totes les coses, una concepció autènticament democràtica de les relacions en el si d’un mateix estat.
Un altre foc que crema és el dels indults. Costa d’acceptar que la mentida i la tergiversació oficials dels fets s’acabin imposant a la veritat. Però això passa sovint fins i tot en matèries sensibles on està en joc la llibertat de les persones. En el seu dia, l’Estat es va inventar la comissió d’uns delictes que justifiquessin el cruel i venjatiu manteniment a la presó de persones justes que l’única cosa que havien fet era exercir uns drets democràtics, entre els quals el dret a la dissidència. Ara resulta que en la proximitat d’un indults anunciats s’organitzen manifestacions de rebuig, recollides de signatures i grans campanyes mediàtiques excitades per l’odi i la necessitat d’anihilar l’adversari. Tot serveix. També i sobretot serveix la falsedat d’afirmar, de forma directa o merament insinuada, que per atorgar un indult és exigible el penediment dels condemnats. A la Llei de l’indult ningú no hi podrà trobar pas aquest requisit perquè, senzillament, no hi és. Els indults, al marge del compliment d’unes formalitats que a hores d’ara ja estan satisfetes, només demanden la voluntat política del poder executiu d’atorgar-los perquè es considera útil fer-ho des del punt de vista de l’interès general. Però mentrestant, a força de mentides i vesània, la roda gira.
