Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sobre l'incivisme

Fa pocs dies, algú malintencionat, entre l’una i les dues de la tarda, va deixar una bossa de fems en l’ampit de la porta de casa nostra, una bossa que tant podia ser de fems com de rebuig o de plàstics, no vaig anar a mirar el seu contingut, tot i que era visible per la seva transparència. Sorprès i alhora decebut em vaig preguntar el perquè d’això, quan a pocs metres hi havia un punt verd on hagués pogut consignar el tan preuat tresor. Més encara, els de ca nostra, fent càbales han pensat que aital saquet provenia del portaequipatge d’un cotxe estacionat en la zona. Hom es fa creus del nivell d’incivisme al qual hem arribat en la nostra societat. No vull ser pessimista, però només cal donar un cop d’ull per veure el que s’esdevé al nostre voltant i que transgredeix les simples normes de convivència pública. Talment com un flâneur —terme, segons alguns, popularitzat per Charles Baudelaire—, aixeco el cul de la cadira, i em poso a deambular i passejar pels carrers de la vil·la o la ciutat, tot observant i absorbint de manera receptiva el que passa davant els meus ulls. Tot comença amb les coses més menudes i que a vegades passen desapercebudes, com donar les ‘gràcies’, saludar quan alguna persona es fa trobadissa en el teu camí i fer ús del ‘si us plau’ o ‘per favor’, petits gestos, rituals essencials de cortesia que formen part del nostre dia a dia, però que s’han convertit en inhabituals, com si haguéssim de pagar per a dir-los. No costa res ser amables o, potser sí que hi ha un cost. Depèn de cadascú. L’amabilitat té quelcom a veure amb la bondat, que és la capacitat de respondre bé als altres. És precisament això, la bondat, el que ens converteix en persones ètiques, i que al capdavall, és beneficiós per a tots. Aquí està l’esperit de finesa del qual ens parlava Blaise Pascal; és a dir, la capacitat per a comprendre les raons que mouen el nostre cor. Quan parlem de cor estem parlant d’una experiència espiritual de valors, que fonamenta la seva lògica, els seus motius, les seves eficàcies així com els seus efectes. És la gran paradoxa de l’humà, sapiens-demens, canya pensant, capaç d’adonar-se de la seva grandesa-misèria. Al costat de la gran metàfora de la llum intel·lectual —havia dit María Zambrano— hi ha la metàfora de la visió del cor. Emperò no deixo de guaitar el que passa al meu voltant i m’adono que la gent que crida més, pràctica que s’ha convertit en habitual, es pensa que té més raó. En aquest món sempre guanyen els partidaris del soroll, es lamentava l’escriptor català Joan Sales, ja que els del silenci, per definició callen. Ara bé, hi ha una cosa encara més temible, els incondicionals de la sinceritat que, amb una copa de més, diuen tot el que els passa pel cap, és a dir, un munt de bestieses. La sinceritat de debò o els sentiments autèntics són de molt mal expressar. Un altre exemple, la manera de menar un cotxe també fa palès com és una persona. No s’ha de perdre mai l’educació, encara que estiguis a la carretera, perquè l’educació viària també és important. Cotxes que et passen en línia contínua, amb presses, a primera hora del matí quan encara no hi ha ningú que pugui veure la seva infracció, conductors incapaços de posar l’intermitent en les rotondes ni quan han de girar a dreta o esquerra, que s’enganxen al darrere del teu cotxe com si fossis un imant, sense mantenir la distància prudencial de sis o set metres, música a tot volum, fumant i xerrant pel mòbil tothora, velocitat excessiva, poca paciència i atenció cap als vianants i els ciclistes. I en els aparcaments, tant externs com interns, sovint et trobes que quan tornes a recollir el teu cotxe tens la sorpresa que te l’han ratllat amb el consegüent disgust. Abans, quan qualcú et donava un cop o et feia una rascada en el cotxe, almenys tenia la decència de deixar-te un telèfon en els parabrises perquè les assegurances es posessin d’acord. Ara, tothom fuig, i apliquem el refrany d’ulls que no veuen, cor que no sent. El problema és que sí que es veu. A vegades no deixen ni espai per a poder obrir la porta del teu cotxe, trepitjant o sortint-se de les marques establertes per a estacionar-lo, àdhuc quan ho fan donen un copet al de davant i un copet al de darrere, talment com si volguessin fer-se lloc. Aquesta manca de codi deontològic, demostra que mentre no siguem descoberts, podem fer totes les infraccions que vulguem. I això es pot adjudicar a tots els altres àmbits de la vida. Una vegada vaig sentir un polític que justificava haver robat perquè tothom ho feia, i ell no volia ser el ximplet de la colla. Si tothom ho fa, perquè jo no. Això em recorda una dita de la saviesa oriental que diu així: entrar en l’aigua sense mullar-se i tocar el foc sense cremar-se demana coratge i fidelitat. Esdevenir el salmó, que nada contra corrent, no és gens fàcil. La resposta del perquè tothom ho fa, no és argument per violar les normes. Reprenc el discurs amb altres exemples, com el de consumir begudes alcohòliques en espais públics oberts, esport sovintejat per joves i no tan joves (entrompada o botellada), més conegut amb el nom castellà de botellón, que està prohibit per llei i que, en aquests últims dies, hem pogut contemplar com, després de l’anul·lació del toc de queda en gairebé totes les autonomies, ha reviscolat aquest costum arreu de l’Estat espanyol. Després, en places i carrers, el que resta —a més d’amoïnar el veïnat— és brutícia i desordre: botelles, vasos, plàstics, vomitades, feina addicional pels escombriaires. No soc un purità, però si la diversió consisteix a embriagar-se i fumar alguns cigarrets de marihuana o haixix cada cap de setmana, o dia sí i l’altre també per així descarregar tensions i inhibir-se, alguna cosa falla. Un dissabte, a primera hora del matí, temps ha, quan Son Dureta era l’hospital de referència de Mallorca, vaig assistir atònic com molts pares amb cares llargues venien a recollir els seus fills que es trobaven en la zona d’observació, després d’haver petit un coma etílic o quelcom semblant. No serveix com excusa dir que tots hem estat joves per així entendre-ho millor, no és això. Estem parlant d’una societat fragmentada, que ha perdut el rumb. I depèn de nosaltres crear ordre, de reconduir i millorar les nostres relacions. Ara tot el solucionem anant als psicoanalistes o als psiquiatres, en posen un a cada porta, però la gent no és més feliç ni més apta que abans per fer el que han de fer.

Dues persones, diu Jack Toledano, el protagonista de Moo Pak de Gabriel Josipovici, no poden caminar juntes i estar enfadades, ja que si estan enfadades és que en realitat no caminen juntes, caminen soles, encara que ho facin l’una al costat de l’altra. La gent ja no és capaç de fer esforços sostinguts, de créixer en silenci, de tenir paciència, de resistir. Quan hom mira el món, perds l’esperança d’aconseguir res, perquè tot exemple és probable que sigui ignorat. Tanmateix, cal fer l’esforç, cal continuar fent el que saps que és bo.

Compartir el artículo

stats