Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Després d’inaugurada l’autopista...

Autopista Llucmajor-Campos

Autopista Llucmajor-Campos

Dilluns 17 de maig em vaig tornar a posar la camiseta groga d’ «Autopista Mai». L’ocasió s’ho pagava. Era el dia de la inauguració oficial de l’autopista Llucmajor-Campos. De camí cap a Llucmajor no podia deixar de pensar en els llargs mesos d’activisme per aturar aquesta gran barbaritat en tots els sentits (mediambiental, econòmic, de model de societat, polític, etc.), i en l’oportunitat perduda de, en temps d’emergència climàtica, capgirar el model de mobilitat basat en el foment de l’ús del cotxe privat. Va ser un trajecte fins al punt de trobada amb els i les altres activistes de la Plataforma Antiautopista acompanyat del neguit de si la perduda de coherència, credibilitat, i dignitat per part de «l’esquerra» i «l’esquerra de l’esquerra» institucional per mor d’aquesta absolutament innecessària obra viària serà alguna vegada recuperable, més enllà de la dinàmica del «mal menor».

Tenia la sensació de dirigir-me a una acció testimonial de resistencialisme davant una derrota, i no a una acció de protesta d’aquelles que ajuden a albirar models de futur pels quals val la pena continuar lluitant. Em vaig equivocar. La inauguració de l’autopista Llucmajor-Campos es va convertir en un seguit d’ensenyaments per incorporar a la caixa d’eines de les lluites emancipatòries. Vet aquí alguns d’aquests ensenyaments:

I.- En l’època de les «fake news», dels populismes postfeixistes, del menyspreu per la veritat en la vida política..., resulta imprescindible reivindicar a Michael P. Lynch. El seu text de 2004 intitulat «La importància de la veritat per a una cultura pública decent» és rabiosament actual. En aquesta esplèndida defensa filosòfica de la idea que la veritat importa, Lynch ja ens advertia que «el cinisme sobre la veritat està molt estès, però no és inevitable». I, no obstant això, els i les responsables del, contextualitzant-lo històricament, major atemptat contra el territori de Mallorca mai perpetrat, continuen entossudint-se en la inevitabilitat de les mentides sobre, entre d’altres assumptes, l’alt índex de sinistralitat de la carretera de Llucmajor- Campos, o en relació amb els canvis operats en el projecte executat, en contrast amb l’originalment projectat pel PP. L’expressió «carretera de la mort» ja és un tòtem del demagògic populisme negacionista de la imprescindibilitat de posar límits, i la senyora Mercedes Garrido ja és, a casa nostra, un exemple totèmic de representant institucional que no ha volgut entendre que veritat i decència són inseparables. Almenys ho són des d’una perspectiva emancipatòria.

II.- L’existència d’una mena de «Deep State» en l’àmbit de les infraestructures viàries és una greu anomalia democràtica. Una anomalia que es va fer present en l’acte d’inauguració del passat 17 de maig. El representant d’aquest «estat profund» va tenir un protagonisme discursiu equiparable a la representació de les institucions democràtiques. Mentre els i les activistes reafirmàvem que «Qui estima Mallorca no la destrueix», el representant de l’equip tècnic del Departament de Carreteres del Consell de Mallorca elogiava la «museïtzació» del paisatge, i dels sentiments lligats a la «mare terra», i, en al·lusió als que protagonitzàvem l’acció de protesta, no es va estar d’afirmar alguna cosa semblant a què «el progrés ha vingut sempre acompanyat de protesta» (sic). Pura ideologia del creixement sense límits; ignorància o negacionisme del fet que a Mallorca hem progressat de veritat a cop de protesta popular guanyada (des de l’àmbit ecològic, al social, passant pel cultural), i hem retrocedit quan les protestes guanyades han sigut les de les elits, a tall d’exemple força significatiu, la derogació de l’ecotaxa que va fer el convicte i confés corrupte Jaume Matas. Segon ensenyament: Existeix una «modernització regressiva» defensada principalment pel «Deep State» no combatut pel progressisme institucional.

III.- S’ha defensat «ad nauseam» la bondat de l’Autopista Llucmajor-Campos per la unanimitat en la seva aprovació. Però la pregunta clau és si va ser una unanimitat en valors, o una unanimitat a base de renúncies d’una part. Altrament dit, unanimitat en el bé comú, o creació d’un sentit comú neoconservador asfaltador? Tercer ensenyament: La nostra dreta pro autopistes de tota la vida podrà parafrasejar, en matèria d’infraestructures viàries, tantes vegades com vulgui a Margaret Thatcher, que en 2002, en preguntar-li quin havia estat el seu major assoliment polític, va respondre sense dubtar: «Tony Blair i el nou laborisme. Obligàrem als nostres rivals a canviar les seves posicions».

IV.- El quart ensenyament que ens deixa l’acte d’inauguració de l’autopista Llucmajor-Campos és que qualsevol imatge que pugui reforçar la cantarella que «totes les persones que es dediquen a la política institucional són iguals» és nefasta per a la democràcia. La imatge patètica de la presidenta del Consell de Mallorca, i altres representants institucionals pertanyents al PSOE-PSIB, confraternitzant únicament amb la dreta mallorquina més pròxima a aquella expressió del feixisme italià de «me ne frego» va ser, en el millor dels casos, un mini aquelarre bipartidista d’un sistema de torn polític del passat.

V.- S’han compromès al fet que aquesta autopista ara inaugurada serà l’última. La credibilitat del tripartit que, des de fa sis anys, governa en el Consell de Mallorca és menys que zero en aquesta matèria. El cinquè ensenyament és, doncs, que caldrà lluitar per a l’urgent aprovació d’un Pla de Mobilitat que garanteixi aquesta afirmació. Tornant a Michael P. Lynch «el concepte de veritat cobra rellevància social».

VI.- Tanmateix, l’ensenyament fonamental de tot plegat és la urgència d’anticipar un ordre polític alternatiu (em nego a continuar xerrat del polisèmic terme «canvi de model econòmic») que disputi el (sense)sentit comú negacionista dels límits. Fóra bo que les institucions democràtiques d’aquest petit país prenguessin en consideració d’una vegada allò que tan encertadament apunta Pierre Rahbi: «el nostre gran repte avui és prendre consciència de la nostra inconsciència».

Compartir el artículo

stats