Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Degradació democràtica

Veig amb estupefacció que el Tribunal Constitucional ara també es dedica a dir qui pot formar part del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i qui no. En aquest cas, com ja havia vaticinat des d’aquesta mateixa columna fa molts mesos, els jutges ja no es dediquen a entrebancar les decisions dels independentistes (per molt democràtiques que puguin ser), sinó que van directament al PSOE i a Podem: neguen a Iván Redondo (el MAR dels socialistes) i a Pablo Iglesias que en puguin formar part. I un servidor es demana: com s’ha pogut arribar a aquest punt de degradació?

La cosa és ben senzilla. Des d’instàncies judicials, durant aquestes últimes quatre dècades, s’ha posat sistemàticament per davant de la justícia la unitat d’Espanya. Abans no feia falta, perquè l’absència de democràcia feia impossible que afloràs dins el poder la representació d’aquells que volen constituir, posem per cas, una República catalana. No calia, idò, que els jutges fessin un paper que ja feia, ben volenterosament, el govern de torn. Amb l’arribada de la democràcia, emperò, la gent va poder començar a triar opcions polítiques que posaven en qüestió l’estructura de l’Estat. I va ser a partir de llavors que el sistema judicial es va posar en marxa, amb la intenció ben clara no de permetre’n l’expressió i de defensar-ne el dret emergit de les urnes, sinó de liquidar les esmentades opcions. Era ben igual si, a determinats territoris, aquestes opcions eren fins i tot majoritàries. Els qui les defensaven eren considerats com a enemics i rebien el tracte que, segons ells, es mereixien.

Al País Basc, els anys de plom varen tapar aquestes actuacions irregulars del sistema judicial. I l’existència d’accions terroristes va fer que a la resta del Regne d’Espanya, de manera molt poc responsable, hom permetés qualsevol cosa, mentre fos en la lluita contra el terrorisme. En una democràcia, no es pot torturar, no es poden organitzar grups armats fora del sistema ni es pot transgredir la llei encara que sigui a fi i efecte d’acabar amb el terrorisme. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en dictadura es fa allò que la cúpula dictatorial troba adient, sense cap fre, mentre en democràcia existeixen tota una sèrie de frens, de pesos i mesures que sempre, en qualsevol situació, per dramàtica que siga, cal tenir en compte. Quan es va permetre que al País Basc s’il·legalitzassin partits per suposada connivència amb el terrorisme, s’estava obrint la porta a la degradació actual. A Irlanda del Nord, mai els britànics haurien il·legalitzat el Sinn Fein, per molt que aquesta formació política s’afirmàs sense embuts com a braç civil de l’IRA. Devien pensar que val més equivocar-se que laminar la democràcia.

En un regne amb tan poca tradició democràtica com Espanya, emperò, la immensa majoria dels representants polítics trobaven d’allò més normal il·legalitzar partits o tancar diaris, si trobaven que eren connivents amb els terroristes. Recordem que fa devers vint anys, en ple desmantellament d’ETA, hi hagué periodistes que anaren a la presó, senzillament per allò que publicaven. I un mitjà de comunicació tancat, com si tot sencer fos un appèndix d’una organització armada. Tots aquests fets són insòlits en democràcia, però aquí passaven tranquil·lament, sense gaire qüestionament públic.

Més escandalós ha set, encara, el tractament del procés català. Sense violència, sense armes, sense terrorisme a què poder apel·lar, s’han empresonat o enviat a l’exili polítics elegits democràticament, s’han perseguit mitjans de comunicació, s’han obert causes judicials a devers tres mil persones i s’ha desplegat un aparell repressiu com no s’havia conegut ni en les pitjors etapes dels anys de plom a Euskadi. I, mentre tot ha anat contra l’independentisme, la resta s’ho han mirat. Potser alguns amb desconfiança, però majoritàriament, molt majoritàriament, amb aprovació.

Els jutges han esmenat el paper del Parlament de Catalunya (des del meu punt de vista, sense cap tipus de legitimitat per fer-ho), han tret presidents de la Generalitat (impedint que fos president Puigdemont després que la llista que encapçalava guanyàs les eleccions, negant l’elecció de Jordi Sànchez, que hauria sortit per majoria absoluta, i, a últim moment, fent el mateix amb la de Jordi Turull). Per si no en tenien prou, encara varen inhabilitar el president Quim Torra. Resumint: els jutges s’han carregat quatre presidents de la Generalitat de Catalunya en un obrir i tancar d’ulls, sense que l’opinió pública espanyola esclatàs d’indignació.

Quan s’han permès aquests abusos, no ens ha de sorprendre que ara les víctimes siguin gent del govern de l’Estat. Ni que divendres passat aplaudissin amb les orelles les decisions judicials, en portada, dos diaris de difusió ‘nacional’ integrants del que ja tothom coneix com Trio de la Benzina. Quan hagin desmantellat el Partit Socialista, qui aniran a caçar?

Compartir el artículo

stats