Las ratas de Miguel Delibes permeten sobreviure als miserables. Les de La pesta d’Albert Camus anuncien l’epidèmia i el seu final. La rata d’Andrzej Zaniewski és una rondalla de la supervivència. Per als xinesos, l’any 2020 fou el de la rata. La consigna que enviava als supersticiosos era una opció radical per l’egoïsme: ajuda’t a tu mateix en lloc de pensar en els altres. Enguany és l’any d’aquest rosegador a Espanya. O almanco ho sembla. Les rates que abandonen el vaixell quan s’enfonsa són protagonistes de la política espanyola. A Ciudadanos hi ha, sembla, més rates que militants fidels. Ho veim cada dia amb els anuncis de càrrecs del partit que presideix Inés Arrimadas. Fugen, més o menys directament, cap a la nau del PP. Ja han ensumat la fi del partit que somnià, enquestes a la mà, que governaria Espanya.
Balears no és aliena al camí del partit taronja cap a l’extinció. Tant les Rattus rattus –les negres, les que portaven la pesta–, com les Rattus norvegicus –les comunes, les de claveguera–, ja es preparen per sobreviure al desastre. Marc Pérez-Ribas intenta aconseguir el control del grup parlamentari per posar-lo en mans del PP. Ja ha contactat amb Biel Company, segons les acurades informacións d’Àlex Cortès i Miquel Adrover al Diario de Mallorca. Compta amb Maxo Benalal i Jesús Méndez, per rematar el cop d’Estat intern. O el recop, si analitzam com Patricia Guasp es convertí en líder sense fonaments.
Ara estan pendents de la decisió de la Mesa del Parlament. O controlen el grup o se’n van al mixt. Quedi clar que cap rata de cap partit té ideologia. Sols instint de supervivència. Pérez-Ribas confia a guiar molts militants taronges cap a «la casa comuna del centredreta». El pitjor que li pot passar és allò que succeí al flautista Hamelin, que després de complir la seva part del contracte i endur-se’n les rates, no va cobrar el preu pactat pels serveis.
Les rates són molt intel·ligents. Veuen venir els perills d’enfora. Algunes, les més honestes, baixen a port abans del naufragi. Allà es guanyen la vida al marge de la política. De vegades, al cap d’un temps tornen a embarcar-se. De vegades en un creuer de luxe. Altres en un pesquer... de comissions o càrrecs. Les més xereques per a la salut de la vida pública són aquelles que quan la nau entra en crisi cerquen aixopluc en el destructor enemic i es posen al gallet dels canons que bombardegen els seus companys de poc abans. Toni Cantó és rata vella en la matèria. D’Unión Progreso y Democracia a Ciudadanos uns dies abans de la desaparició de fet de la formació de Rosa Díez. Des del seu escó valencià disparava contra la corrupció del PP. Quan les decisions errònies dels capitans Albert Rivera i Arrimadas marcaren rumb als esculls, es posà en braços de Pablo Casado. Tot abans de tornar als platós de televisió o a les caixes del teatre.
El nostre exemplar més destacat, no l’únic, és José Ramón Bauzá. En posar-se al servei de Rivera es garantí una plaça al Parlament Europeu fins a 2024. Tot abans de tornar a l’apotecaria.
La política s’ha professionalitzat més del que seria convenient. Cada cop hi ha menys polítics que tenguin una altra professió amb la qual guanyar-se la vida. No poden o no volen deixar d’estar en un parlament, un govern o un ajuntament. Tenen por a sentir córrer les rates per dins la panxa, el refrany mallorquí per recordar el temor a la fam.
