Un altre article sobre unes eleccions provincials i provincianes? Ja s’ha dit tot i més del que mereixien. Una anàlisi sobre les restriccions de Francina Armengol? Si ella no ha canviat quasi res, no hi ha res nou a dir. Segueix aprovant mesures sense preveure compensacions per aquells als quals ferma de mans i es queden sense ingressos (per què ha de pagar la taxa de fems qui, per manament de l’autoritat, no n’ha pogut generar en tot l’any?). Problemes econòmics pels emprenedors, però ni un sol sacrifici per part de la casta política.
Parlar del doble tres a dos del Tribunal Superior? Incomprensible pel comú de la gent que senyors savis en lleis puguin llegir–les de manera tan diferent. Il·lumina més i millor l’escriptor regionalista Joan Rosselló de Son Fortesa. Després d’abandonar l’advocacia donava aquest consell: «Avui, en acostar-se qualque camperol a demanar-me el meu parer sobre assumptes legals, sempre contest el mateix: ‘Això s’ha de compondre, i sobretot no hi gasteu cap diner en papers i gent de cúria’».
Existia la possibilitat d’escriure de l’estupidesa sortida de la boca d’Ursula vor der Leyen en ser interpel·lada respecte a l’alliberament de patents de les vacunes contra la covid-19. «Estam preparats per discutir», digué. No és estrany que a Europa li manqui lideratge si aquesta és tota la substància de la presidenta de la comissió.
S’hauria pogut criticar Pedro Sánchez, que s’ha contagiat de la síndrome de La Moncloa molt més aviat del que infecta el virus, però contra això no hi ha vaccí ni n’hi haurà. També es podria ridiculitzar el camí cap a l’extinció de Ciudadanos, que a Mallorca s’accelera gràcies a la brega entre Marc Pérez Ribas i Patricia Guasp. Però es tracta d’una disputa de mosquits que faria riure a l’audiència si no fos perquè a ningú interessa
Cal·líope es mostrava fugissera fins que, en obrir el diari d’ahir, Pere Estelrich entrevistava Serafí Nebot a les pàgines de Cultura. Llavors vingueren a la memòria anys d’infantesa al poble. Sense edat per anar a revetlles, els joves sabien que si aquell any actuaven Los Javaloyas, volia dir que el promotor havia posat tota la carn a la graella. Que havia contractat el grup més estimat de l’univers musical illenc. Que les jovenetes ballarien i quedarien embadalides amb la veu del cantant serverí al qual citaven sense necessitat de pronunciar el llinatge.
Anys després, en tenir edat per estimar la música clàssica, en els concerts de la Simfònica i, assegut a l’esquerra del director, destacava Serafí Nebot entre els violinistes. Com recordava a l’entrevista, ha tocat amb totes les orquestres de música culta que s’han format a l’illa. «Vaig treballar a totes com a violinista. A la d’Eaktai Ahn, a la de Pérez Busquier, a la Ciutat de Palma de Ribelles i a l’actual, ja professional».
L’impacte de l’entrevista s’enlaira fins als núvols quan es llegeix que ja té vuitanta-vuit anys. Però el que admira de l’entrevista és la clarividència i sinceritat de l’anàlisi sobre els distints tipus de música dels quals ha estat partícip, les seves assenyades reflexions sobre el món del turisme i, sobre totes les coses, que demà tornarà a pujar a un escenari per ser feliç i fer feliç al públic.
Un escrit egipci del segle II diu «tan sols la intel·ligència rejoveneix amb els anys i el temps, que tot o arrabassa, afegeix saviesa a la vellesa». Val més viure una vida plena que una llarga i buida. Si és vasta, plena i sàvia, com la de Serafí, és una vida exemplar.
