Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

En el bicentenari de la mort de Napoleó

Napoleó Bonapart

Napoleó Bonapart

Avui 5 de maig de 2021 se celebra els dos-cents anys de la mort de Napoleó a l’illa de Santa Elena. Feia gairebé sis anys que es trobava reclòs en aquesta illa remota de l’Atlàntic sud, la més allunyada de qualsevol altre lloc del món, perquè no tornés a repetir cap fugida, ni cap altre període de cent dies ni cap altre Waterloo. Basta de sorpreses. Era el juliol de 1815 quan a bord del Bellerophon de la Marina Real Britànica, Napoleó fou endut cap a Anglaterra, a l’espera d’ordres reials. Coneguda és la pintura de John Chalon, Escena en Plymouth, on es pot veure el Bellerophon envoltat de petits vaixells que allà s’havien congregat per a veure’l, puix que era tota una atracció. Entretant és desposseït del títol d’emperador i manté sols el de general. Finalment fou traspassat al vaixell Northumberland que el portarà a l’illa de Santa Elena, però contra la seva voluntat. El trajecte va durar setanta-dos dies. La seva cort era de tan sols trenta persones, res a veure amb la d’Elba, més de sis-centes, on havia mantingut el rang d’emperador. Longwood House fou la mansió on els anglesos el varen instal·lar, força distant dels centres neuràlgics. Allà començarà a dictar les seves memòries i s’imposarà un horari estricte on tingués totes les hores ocupades i així, a més de molestar els anglesos, no perdre el cap. Aquell que, com esmenten les biografies, ha conegut el desert d’Egipte i les neus de Rússia, que ha estat capaç de sobresortir en batalles memorables com la del pont d’Arcola, Wagram i Austerlitz, autocoronat emperador davant del papa Pius VII, que va freqüentar comtesses i princeses, pot sucumbir en aquesta maleïda illa, si no es cura en salut, en un total decaïment. Enviar-lo a Santa Elena tenia una única finalitat, desfer-se’n definitivament d’ell. I d’això segurament que Napoleó en fou conscient.

El 14 d’octubre arriba a Santa Elena, que havia estat cedida a Gran Bretanya per la Companyia de les Índies Orientals mentre durés l’estança de Napoleó. Es troba a 1.850 quilòmetres d’Angola i a més de 3.200 del Brasil, i la terra més propera és l’illa d’Ascensió, a uns 1.125 quilòmetres. Illa de deu quilòmetres de llarg per disset d’ampla, de terra volcànica i unes costes abruptes, plenes de penya-segats. Segons les estadístiques sobre la població que hi havia a l’arribada del Cors era d’uns quatre mil europeus, dos centenars d’esclaus, una colònia de xinesos i malais. En veure el lloc on l’havien confinat, s’adonà que no hi hauria escapatòria i que realment moriria allà. En veure la seva residència definitiva, una vella mansió mig abandonada, Longwood House, va manifestar que en comptes d’un palau semblava una tomba, i així va ser. Zona humida, malsana, envoltada permanentment de boira i poc sol. Era fàcil agafar constipats i pneumònies; a més, havien de sofrir les picadures dels mosquits. El seu aïllament estava subjecte a regles estrictes. El correu censurat, visites controlades, no podia traspassar un perímetre de tres o quatre quilòmetres a la rodona, tot i que gaudia d’una certa intimitat, però no així circular lliurement per tota l’illa. Al capvespre havia de retornar a la casa i durant la nit fins a la matinada estava custodiada per guàrdies. Establir una rutina era fonamental per tal de no caure en una feixuguesa existencial. Amb l’arribada d’un nou governador, Hudson Lowe —obsessionat perquè no fugís—, va empitjorar les condicions de Napoleó, les seves llibertats restaren limitades com també llurs despeses. En les seves memòries recollides per Emmanuel de Las Cases, deixa molt mal parat al governador amb les seves cabòries delirants. A poc a poc cau en una deixadesa física i mental. L’illa ja no li ofereix cap atractiu. Cap al 1818 s’emmalalteix i aquesta malaltia el portarà a la mort: un càncer d’estómac. Res a veure amb les conspiracions que es varen atribuir a la seva mort, la d’enverinament per arsènic trobat en el seu cabell o restes d’altres tòxics trobats entre les dents. El fet és que era costum usar arsènic o radi per a la fabricació del color verd en la composició de peces de roba com també els pigments que utilitzaven els pintors en llurs quadres, un color que era molt apreciat per Napoleó. Va morir el 5 de maig de 1821, a l’edat de cinquanta-cinc anys. Actualment, després de ser exhumat en el 1840 i portat a París, reposa en el Museu de l’Exèrcit, en el mausoleu de l’església dels Invàlids. Ara, en el moment de commemorar el bicentenari de la seva mort, l’escultor Pascal Convert ha recreat l’esquelet de Marengo en 3D (Memento Marengo), un dels cavalls preferits del general, que serà exposada a partir del 7 de maig sobre la seva tomba, però que ha comportat molta controvèrsia entre historiadors i artistes, uns el veuen com una autèntica provocació, altres una ofensa, mentre que l’artista es defensa dient que és un reflex de la tradició artística del memento mori. Quan es tracta de Napoleó, mai hi ha indiferència.

S’ha escrit molt sobre Napoleó, hagiografies, novel·les, autèntics panegírics; uns, exalçant-lo fins a la idolatria, altres, denigrant-lo fins a l’absurditat, àdhuc les comparacions que s’han fet amb altres personatges de la història són realment inadmissibles. L’adveniment de Napoleó fou tan vertiginós que Talleryrand va dir que amb tan sols vint-i-vuit anys ja posseïa tota la glòria en el seu cap. Però més enllà de qüestions anecdòtiques, que si era baixet (feia uns 1,68 cm d’alçada), que si tenia un complex d’inferioritat (com havia dit Alfred Adler), que si era una ombra de si mateix (Chateaubriand) i així via, fou capaç d’una transformació fonamental en la història de França. Va superar l’època revolucionària, les insurreccions i els problemes derivats d’alguns règims. Davant d’una revolució que havia dividit el país respecte a la qüestió religiosa, va firmar un Concordat en el 1801, va unir el Gran Sanedrí. Davant una economia malmesa va crear el Banc de França, autoritzat a l’emissió de bitllets, i la instauració de les cambres de comerç. Fou capaç de reconstruir i recuperar un Estat desorganitzat i corrupte, amb la institució de prefectures i el tribunal de comptes, però també va reformar l’àmbit educatiu, la transformació del codi civil i penal. L’objectiu final era restablir l’Estat i permetre al país reprendre el curs del seu propi destí. França ha heretat de Bonaparte la fundació d’un Estat modern. Sigui això veritat o no, tota figura històrica té al darrere una força llegendària. Paul Valéry havia dit que els mites que nosaltres anem forjant són l’ànima de les nostres accions i dels nostres amors. Construïm fantasmes i per això mateix els estimem. Necessitem mites, un pont entre la nostra identitat històrica i la universalitat de la nostra condició. El mite no és una simple llegenda, és quelcom més. Des de l’epopeia de Guilgameix a Babilònia fins al Mayflower americà, passant pel Mahabharata on figura un dels textos més conegut a Occident, el Bhagavad Gita, que han brollat a les ribes de l’Indus i el Xahnamé del poeta persa Firdawsí, la Íliada i l’Odissea grega i l’Eneida dels romans, parlen de la veritat del que són els pobles, parlen del que han aconseguit, parlen de les condicions actuals i a la vegada de futures lluites. Mag, sacerdot, poeta, militar, demagog o heroi, aquests són els personatges que han anat construint la nostra història. I França sempre ha pertangut a aquestes grans civilitzacions assetjades pels mites.

Compartir el artículo

stats