Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un món desajustat

Ilustración

Ilustración INGIMAGE

Amb aquest encapçalament, que és el títol d’un llibre d’Amin Maalouf, escrit ara fa més d’una dècada, vull posar en relleu el que ja assenyalava Baudelaire com l’angost vincle que uneix la modernitat amb el que és passatger, efímer, moda. L’obra de Maalouf conté un subtítol esperançador, però inquietant a la vegada: «¿som la prehistòria d’una nova humanitat?», on fa una anàlisi de la realitat actual. La pregunta, òbviament, segueix sent vàlida, malgrat que d’aleshores cap ençà hi ha coses que han fet un capgirament total. L’autor subratlla que tant en el món arabomusulmà com Occident han estat infidels als seus propis valors, només cal que donem un cop d’ull a tot allò que ens envolta. La vida, talment com en una pel·lícula, passa veloçment pels nostres ulls, el progrés fa por, canviar de vida apareix com un eslògan d’altres èpoques, a més es fa difícil creure que els poderosos transformaran llurs perspectives, la política ha perdut credibilitat, les ideologies s’enfonsen i les utopies, com sempre, no són viables. Probablement interpretem o valorem les coses en funció de les nostres idees, però els fets són els fets, encara que siguin parcials. Estem en un món desajustat, és a dir, descol·locat, desencaixat, fora de lloc i que cal tornar a encaixar i recuperar-ho; ens cal la màgia, l’única capaç de veure les coses de nou a través de la capacitat que té l’ésser humà per a transformar-les. Per això Maalouf exhorta cap a un futur que no està predeterminat i que anem construint amb les nostres decisions. I recalco això, es construeix mitjançant les nostres decisions. I m’emparo en els exemples que ens ha fet arribar la literatura de les tragèdies gregues, que ens mostren clarament que les decisions dels herois són les que marquen el seu propi destí. Quan Antígona decideix contradir l’ordre del seu oncle Creont de no donar sepultura al seu germà per considerar-lo un traïdor, determina el seu propi destí. La seva piadosa desobediència assenyalarà definitivament la seva existència i, potser, la seva dissort. L’Antígona de Sòfocles representa la tragèdia màxima de llibertat enfront del despotisme del seu oncle. William Shakespeare, en la narració de Juli Cèsar, ens presenta l’autèntic heroi de la tragèdia en la persona de Marc Juni Brut, en lluita sense treva entre allò que li dicta el cor i allò que li mana el pensament. Per tant, les opcions no són trivials, de poca importància, ja que això suscita un canvi radical en les seves vides. Davant decisions ordinàries, intranscendents i rutinàries, n’hi ha d’altres que ho capgiren tot. Som, al capdavall, historicitat evolutiva i el temps —aquest paladí assossegat dels nostres tresors— és l’únic jutge legítim. Les nostres decisions ens afecten personalment, però alhora afecten també als altres. Fixeu-vos en el que transcendeix o es basteix en els mitjans de comunicació. Un cas recent, tot l’enrenou que ha provocat l’entrevista que Jordi Évole va fer a Miguel Bosé ara fa unes setmanes. En Bosé no és sant de la meva devoció, però tractar-lo d’execrable i de desfeta humana, com han dit alguns tan lleugerament, ho trobo extremadament desmesurat. Cal una mica més de dignitat professional i estar més atent a les paraules que es diuen dels uns i dels altres, tothora, però sobretot si ets una persona pública. Això em porta a l’obra de teatre de Shakespeare, La tempesta, en el seu primer acte on Miranda i Calibà tenen un dur encontre. Per situar-nos en l’escena, hem de dir que Calibà és un salvatge que viu en una illa solitària on el duc de Milà, Pròsper i la seva filla Miranda, han estat deportats. Calibà retreu a la jove que li hagi ensenyat a parlar com ells i per això mateix ha après a maleir. Això mateix és el que hem de recriminar als que usen un discurs d’odi (més conegut, com sempre, sota el nom anglès d’hate speech), que té molt a veure amb el menyspreu i l’hostilitat envers algú en particular o a grups socials a causa de la seva idiosincràsia. Que Bosé cerqués un titular en dir que consumia dos grams de cocaïna al dia, és possible, però pocs han subratllat algunes coses positives que va dir en referència al tema, com l’esforç per desfer-se’n. Que potser havia d’haver callat sobre això, sí, sens dubte, ja que és un tema delicat i demana una anàlisi més profunda; a més, pot ferir sensibilitats, especialment a aquelles famílies que han lluitat i lluiten per erradicar aquesta mena de nafra sobrevinguda. No podem dir coses a la babalà. Amb uns minuts de rellotge no es pot explicar tota una vida. El problema és que quan et pengen una etiqueta, és difícil manllevar-la. I a vegades aquestes arbitrarietats funcionen i som incapaços de veure més enllà dels nostres nassos. El fet de penjar etiquetes als altres és un dels esports més practicats entre nosaltres. Un altre succés que ha ocupat infinitat de pàgines i ha fet córrer rius de tinta en revistes del cor i en diaris de tirada nacional per no parlar de les tertúlies televisives en canals que els agrada furgar en els mals dels altres i recrear-s’hi, ha estat el cas de Rocío Carrasco i el suposat assetjament de la seva parella actual i de l’anterior. També s’ha insistit per activa i passiva en els problemes dels joves arran de la pandèmia i la situació actual d’ansietat i estrès que els provoca aquest estat d’aïllament, fins i tot, s’està alertant dels problemes de suïcidi en infants de deu anys. En alguns instituts de Mallorca s’ha introduït el ioga o l’atenció plena de la consciència, més coneguda sota el nom de mindfulness, com a exercici de relaxació per a ajudar a gestionar correctament les emocions. I no parlem de les vacunes per afrontar les escomeses d’aquest ominós virus, ara aquesta serveix, ara no, més endavant, sí; alguns països de la Unió Europea suspenen la vacuna, altres diuen que no, uns tercers esperen un dictamen per part de l’Agència Europea del Medicament (coneguda amb les sigles EMA) que analitzi els problemes derivats d’aquesta o aquella altra vacuna, que converteix Europa, al capdavall, en una olla de grills on tothom crida, però ningú es posa d’acord; entretant hi ha poca informació de la vacuna xinesa (sinovac Biotech), o dels efectes positius o negatius del vaccí Sputnik i així via. Per no parlar dels embrolls de les farmacèutiques amb remeses amagades a Itàlia, per a després transferir-les més cares a altres països, o la manca de dosis que volgudament no arriben, promeses fàtues amb finalitat o no, de tensar més els països i extreure més beneficis. I el nostre president i el seu govern al darrere, pronunciant sempre el mateix mantra fins a l’avorriment, «a finals d’estiu, el 70% de la població espanyola estarà vacunada». Respecte a això, primer va dir que seria a principis d’estiu, després durant l’estiu i ara diu a finals de l’estiu. A mesura que hi ha més entrebancs, la vacunació s’allarga i la immunitat està més lluny. Sovint manca la saviesa i la prudència necessària entre les autoritats, atès que es diuen coses sense tenir en compte les conseqüències; cal anar alerta amb les promeses, perquè s’han de complir, i si no es porten a terme, hom queda ben retratat. Qui al cel escup a la cara li cau. Fer càbales és fàcil, complir-les ja són figues d’un altre paner. Fixeu-vos en la campanya electoral a la comunitat de Madrid, que darrerament ha pujat en intensitat, en les futures promeses que fan els candidats —podríem fer-ne tot un catàleg, com el d’Ikea, amb descomptes i tot—, que pinten les coses de color rosa si són ells els qui surten guanyadors de les eleccions. Els sondejos, les enquestes d’intenció de vot són vistes com una cursa de cavalls, que consisteix a veure qui arribarà primer. Hi ha tota una intencionalitat al darrere, potser de ments malèvoles que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Mentrestant, altres coses succeeixen i les passem de puntetes o girem la cara cap a una altra direcció com aquell que mira sense mirar, com els immigrants desapareguts en el Mediterrani, o les greus mancances d’infraestructura en els camps de refugiats a Turquia o Lesbos on malviuen multitud de persones, o la corrua de gent que espera una bossa d’aliments perquè s’han quedat sense feina, o la fusió de Bankia i CaixaBank amb el que suposarà d’acomiadaments i de reducció de bancs en pobles i vil·les, o la reducció de plantilla del BBVA o del Corté Inglés, o els expedients de regulació d’ocupació i llurs conseqüències. Què passarà amb tota aquesta gent que quedarà al carrer? Serà l’Estat que es farà càrrec? Com podran solucionar llurs problemes? Com podran arribar a la jubilació amb un sou digne? Tot això fa la pinta de l’abraçada de l’os. I què està passant a Àfrica en relació amb el virus?, perquè hi ha tan poca informació, a penes transcendeix res, ara que vivim en l’era digital de les telecomunicacions. Tan sols estaments com el de Metges Sense Fronteres o ACNUR, són dels pocs que en parlen i descriuen el pessimisme que s’apodera d’Àfrica, la gran oblidada.

Compartir el artículo

stats