Ernest Cañada ho ha tornat a fer. En el llibre intitulat Cuidadoras ha tornat a donar veu a unes invisibles que, veritablement, són imprescindibles. El precedent fou Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral, que tanta visibilitat va contribuir a donar a les males condiciones de feina de les cambreres de pis, i a esperonar el fenomen de «Las Kellys». Ara posa el focus al món dels treballs de cures en aquest volum subtitulat Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias.
El coordinador del centre independent d’investigació Alba Sud ens ofereix 35 conversacions en profunditat amb treballadores –i dos treballadors- de l’aclaparadorament feminitzat treball remunerat de cures. És, sens dubte un compendi d’històries de vides de precarietat laboral, i, en la majoria dels casos, vitals. Totes elles han sigut realitzades amb el màxim rigor metodològic, i, en aquest sentit, l’autor ens adverteix a la introducció que «consideré que si el libro se basaba en las voces de las trabajadoras, estas debían sentirse cómodas en el mensaje que iban a trasmitir». Veritablement, les que conversen del com i a qui cuiden traspuen comoditat amb allò que diuen, i, malgrat que no n’hi ha ni una d’història que sigui de «mel i sucre», transmeten una sinceritat i generositat que fa que el llibre sigui un dels imprescindibles per conèixer les precarietats realment existents, i, alhora, les precàries polítiques que -abans i durant la pandèmia de la covid-19- el mainstream polític dedica a dignificar els treballs de cures. Tanta sort que podem dir –encara que no sigui consol- «... fa tants anys que les feministes en parlen de tot plegat».
El cas és que aquest llibre de l’Ernest Cañada ens permet conèixer, més enllà de teoritzacions -tot i que no hi falten algunes notes teòriques a l’inici del text-, les precarietats compartides de treballadores de la llar, d’atenció domiciliària, i de residències. Són relats de vides viscudes a Barcelona -però absolutament representatives de les que es viuen en qualsevol altre indret, com ara, Mallorca- que ens haurien de fer reflexionar sobre la indecència de normalitzar un sistema en què la precarietat laboral és un ràpid camí a la precarietat social com avantsala de l’actual pobresa laboral i/o de la situació de carència material, malgrat participar en l’anomenat mercat laboral. Val a dir que aquesta precarietat no és conseqüència d’una mena de fatalitat sobrenatural. Ans al contrari, és una construcció social en un context perfectament descrit pel multimilionari Warren Buffet en la seva celebèrrima frase: «És cert, hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la classe rica, la que està fent la guerra, i l’estem guanyant». D’aquí plora la criatura!
Òbviament la xacra de la precarietat no afecta exclusivament als sectors laborals de les cures. És una pandèmia que s’ha estès a tots els sectors laborals. Emperò les treballadores de la llar són les «precàries de les precàries». A tall d’exemple, és un escàndol el grau d’informalitat en l’ocupació d’aquest col·lectiu. En el cas les Illes Balears, en 2020 només 9.725 persones de mitjana varen ser afiliades a la Seguretat Social en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar. Una xifra del tot inversemblant. Probablement, a casa nostra, és major el nombre de treballadores de la llar immigrades «sense papers» cuidant «informalment» persones en situació de dependència que el d’afiliades! Vet aquí com institucionalment s’incentiva la precarització sociolaboral de les cuidadores de les llars: 1. Una Llei d’Estrangeria que actua com palanca de devaluació salarial, de gairebé inexistència de drets laborals, i de sotmetiment a una mena d’«apartheid d’intermediació laboral informal». 2. Un Sistema Especial de la Seguretat Social que no dubt en qualificar de «sistema per a l’exclusió». Ambdós factors fan que el de les cuidadores a les llars sigui una ocupació tan mal remunerada, com insuficient és la protecció social que gaudeixen. Mirna ho planteja sense embuts: «Deberían darnos el paro cuando se muera una abuela porque, aunque alguno lo dude, psicológicamente te afecta. No puedes ir a buscar otro trabajo al día siguiente».
Per paga n’hi ha un altre de factor institucional precaritzador: La incomprensible no ratificació per part de l’Estat Espanyol del Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i treballadors domèstics.
«Ya no quería trabajar más de interna, porque es tan horrible estar encerrada, sin poder salir, ni poder quedar con las amigas para tomar un café. En el último trabajo yo estaba bien, pero sólo tenía dos días de libertad, y, luego, quince días encerrada». Sort ni ha que na Vanesa –malgrat tenir llibertat a temps parcial- estava bé en el seu treball d’interna. Malauradament, n’hi ha altres que incorporen a la situació de pseudo llibertat condicional, greus riscos psicosocials, assetjament sexual i de tota mena, les dificultats d’exercir la llibertat de ser mare i, alhora, empleada de la llar, etc.
La precarietat de les treballadores de servei d’atenció domiciliari té també singularitats afegides a les causes generals que la provoquen: Relacions laborals a temps parcial especialment no desitjades, jornades laborals superirregulars, absència de retribució entre servei i servei, manca de socialització i dificultats extremes de sindicalització («... yo no sé quiénes son mis compañeras», diu, la menorquina de naixement, Clara Benejam), i la nul·la responsabilitat social d’empreses que han neoliberalitzat aquests serves de cures. Pel que fa a les treballadores de residències, caldria afegir-hi el greu problema de les càrregues de treball que els provoca el fenomen de la medicalització per poder treballar, i estrès laboral associat al neguit per la qualitat de l’atenció a les persones usuàries de les residències. Sembla evident que en aquest àmbit és urgent acabar amb el mantra neoliberal de la «col·laboració publicoprivada», i aconseguir el dret a una participació efectiva de les treballadores en la gestió. Gema López clama: «Que nos escuchen, que valoren lo que les estamos diciendo , que nosotras somos las que sabemos cómo están las cosas».
La desvalorització social i professional dels treballs que fan aquestes dones és un dels trets més comuns als tres subsectors de les cures professionalitzades. Si no m’he descomptat l’expressió «renta culs» és la més emprada en el conjunt d’entrevistes per fer referència al, diguem-ho ras i curt, menyspreu associat a les ocupacions d’unes dones tan essencials per a la vida que, fins i tot, assumeixen l’impacte emocional que els provoca la mort de les persones que cuiden.
A aquest llibre hi trobareu des de tendresa a «orgull de classe cuidadora», i, sobretot, denúncia d’una societat incapaç de cuidar, si més no amb un «bon viure laboral», a les persones que ens cuiden. No és poca cosa. Gràcies, Ernest Cañada per tornar-ho a fer!
