El meu poble tenia no fa molts d’anys cinc oficines bancàries. Primer tancaren la del Banesto i la del Crèdit Balear. També desaparegué un agent del Banc de Santander. No fa gaire mesos es va buidar el privilegiat local que ocupava la Banca March al centre del nucli urbà. Quedava Sa Nostra, que després va ser BMN i Bankia. També teníem La Caixa, que evolucionà cap a CaixaBank. Ara ja només queda CaixaBank. José Ignacio Goirigolzarri i Gonzalo Gortázar han unit dues empreses que eren com la Coca i la Pepsi. Una de Madrid. L’altra de Barcelona. La madrilenya amb problemes financers arrossegats d’ençà que els polítics hi ficaren mà. L’altra amb solvència contrastada perquè, entre altres coses, havia resistit els intents de control del pujolisme.
Fins ara, si no ens tractaven igual que es mereix qualsevol client a un restaurant, un bar o una botiga, només havíem de caminar cent passes i anar a la competència. Ara hem perdut aquesta opció.
La fusió entre les dues entitats suposarà l’acomiadament de 358 treballadors a les Balears. Una de cada quatre oficines que l’entitat fusionada té a la comunitat tancarà les portes. El servei seguirà empitjorant.
Arguments a favor de la fusió n’hem escoltat de tota mena. Més muscle financer. Més eficiència. Reducció de costos. Apropar el nombre d’oficines per mil habitants al que és habitual a Europa. Tot es resumeix en un sol objectiu: obtenir més beneficis per repartir entre els accionistes. Perquè aquelles caixes que eren entitats sense ànim de lucre ara són bancs privats. Els guanys que es destinaven a funcions socials, ara van a les butxaques dels inversors. Els polítics que amb una gestió catastròfica feren entrar en pèrdues les caixes, injectaren més de 65.000 milions d’euros per salvar-les i, després, les deixaren en mans privades. Això sí, sense que l’Estat recuperi més que una petita part del que hi injectà.
Del que no hi ha cap dubte és que el gran perdedor serà el client. La banca s’està convertint en un oligopoli molt semblant a la Superlliga somniada i anunciada per Florentino Pérez. El gruix del pastís es repartirà entre uns pocs. L’afició, o els clients, es queden amb la boca badada.
La Unió Europea, amb Úrsula von der Leyen al capdavant, ha fet bandera del lliure mercat en la producció i exportació de vacunes. No sembla tan liberal pel que fa a la banca. L’economia se sosté sobre la lliure competència, Europa ha fet d’aquest principi uns dels eixos fonamentals de la seva política econòmica, però en el sector financer es produeix cada cop més una concentració en perjudici dels ciutadans.
Als clients ens fregiran a comissions, que cada cop serà més difícil discutir. Cada vegada hi ha més municipis sense presència física de la banca. El tracte dels treballadors bancaris seguirà deshumanitzant-se. Els suposats gestors personals seran rostres desconeguts pel client. Les advertències imposades pels reguladors a la fusió entre CaixaBank i Bankia es diluiran a mesura que passi el temps. Aquells bons estalviadors que, posem per cas, guardaven 100.000 euros a cada una de les dues entitats, les tenien assegurats pel Fons de Garantia de Dipòsits. Ara només en tendran garantits la meitat. Les cues es feien abans davant caixers amb rostre humà, ara ja les feim davant màquines, aquestes cues s’allargaran encara més.
Tal vegada hi ha raons per les fusions bancàries, però els clients no seran els beneficiaris de la concentració. Més probablement en seran les víctimes.
