«Les millors promeses són les que no haureu de complir».
Joaquín Sabina, cantautor madrileny.
Madrid, any 2035. La Castellana bull de gent: les parelles van de bracet i la ciutadania torna a passejar lliurement. Es veuen algunes mascaretes aïllades i certa distància entre transeünts. Herències d’uns anys en que l’economia mundial estigué a la vora d’un perillós col·lapse. El virus Sars-Cov-II ha estat vençut després d’haver arribat els països a un acord d’aïllament durant dos anys consecutius. Tan sols els bucs de càrrega varen poder travessar els oceans, esterilització prèvia. Entre 2021 i 2024,el turisme entre nacions fóu testimonial: tan sols els executius amb autorització sortien i entraven dels seus països.
Enmig del caos biològic, una paraula sorgí com el Mantra budista: «NextGen». La remodelació social i «verda» que proposava la Unió Europea als seus ciutadans. El continent havia de ser reciclable, sense plàstics i el més pur possible.Tot era bo per justificar l’imparable ascens de la mar, encara més evident amb la pandèmia . L’absència de turistes a les plages augmentà la sensació d’indefensió humana davant el blau i líquid element. Veient aquest panorama,la banca va deixar de donar crèdit. Amb la qual cosa molts dels propietaris espanyols es veieren en l’obligació de traspassar els actius a corporacions financeres internacionals. Sense càrregues laborals, exigència dels optants.
En nom del Medi Ambient, pocs varen posar masses emperons als canvis d’usos generalitzats que els fons internacionals anaren demanant a canvi d’anar comprant cadenes hoteleres senceres. Primer tímidament. Després ja de manera generalitzada. Malgrat l’escàndol inicial de quatre intel·lectuals, la reconversió de certes zones turístiques espanyoles tirà endavant. Els principals sindicats foren convençuts a força de subvencions. En nom de l’ecologia, naturalment.
Tothom hi guanyà: els ajuntaments, sucoses llicències d’obres per les remodelacions. Els nous propietaris, calaix en reconvertir hotels de poc present en apartaments de luxe. Preveient el futur, altres optaren per a instalar residències de tercera edat als antics establiments. No aptes per a totes les butxaques, clar.Els empresaris de la construcció, feina garantida ( molt ecològica, per cert ) durant un quinquenni més. Endemés, certs polítics es fregaven les mans: la qüestió era anar fent més inoperant la contaminant indústria hotelera. I més residuals els seus sempre molestos líders. Una jugada rodona. Rodona? Potser no per a tothom: poca gent pensà en el cost laboral que suposava tal operació.
Perquè la veritat sia dita, en els països on més ràpida i eficientment es va veure l’abast de la tragèdia, la indústria turística va ser mantinguda mitjançant ajuts directes a raig: el primer eren els treballadors de les empreses. Així ho entengueren el seus Governs. En d’altres, amb governants poc coneixedors de la seva importància, la deixaren caure. Passats uns anys, es recolliren els fruits de tal decisió: on hi abans hi regnaven marques de llinatges catalans, madrilenys, canaris o balears ara s’hi poden veure finques de pisos de molt nivell o coneguts logotips d’hostaleria estrangera.
Aliens al brogit del carrer, diversos quadres d’un conegut sindicat es troben reunits a la Torre Europa. Fa anys que es coneixen, car també fa encara més temps que ocupen els mateixos càrrecs de representativitat obrera. Encara que no ho diguin, la vida els ha tractat prou bé: els companys els han fet confiança durant temps. Comencen a parlar dels relativament pocs hotels que queden: ja no és el d’abans, admeten.
El delegat madrileny, organitzador de la reunió, agafa la paraula: «Ara poc personal xerra espanyol: molts treballadors són xinesos, alemanys, anglesos o italians. Depèn de la nacionalitat del propietari de l’immoble o del gestor. Molts d’ells, en pràctiques d’un hotel a un altre». Alguns dels assenteixen: el que diu és cert. «Per si no fos poc», afegeix», el primer que solen fer és domotizar tot el recinte. De dalt a baix. Les cambreres - que ja no solen ser ni europees- saben qui i on s’han de fer el check-out. Que es fa immediatament i sense dilacions: se’ls posen penalitzacions si no les han registrades digitalment com a netes en un període de temps determinat. En diuen «Clean in time». Una figura s’aixeca: és la coneguda i veterana mallorquina, la «mare» de tots els presents: «No tan sols això,que els convenis col·lectius no signifiquen res per a un executiu d’un fons de Hong Kong. Com a mínim, els altres discutien i seien a negociar».
Així es trobaven els representants laborals el 2035. Essent quasi els mateixos que el 2021. Però representant a molts menys treballadors,noves propietats manaven. Però per damunt de tot, menys representatives que abans. Molt menys: els seus afiliats formaven part de multinacionals, en el millor dels casos. En un natural procés de concentració de capital, la seva força laboral podria fer-se irrellevant amb el pas del temps. Al fons de la sala una veu es sentí: «mai haguéssim dit que enyoraríem les velles famílies hoteleres».
Un silenci incòmode fóu la resposta. Seguiren la reunió, teoritzant com quasi sempre sobre la lluita de classes. Madrid, 2035.
