Era l’any 2000. Florentino Pérez arribà a la presidència del Real Madrid gràcies a la promesa de fitxar a Luis Figo. El portuguès havia signat un contracte per guanyar uns doblers sense necessitat de deixar el Barça. La raó? Pensava que l’empresari no guanyaria les eleccions a un Lorenzo Sanz que acabava de conquerir la Champions. El club blanc hagué de pagar 61,9 milions d’euros més IVA de la clàusula de rescissió. El fitxatge més car de la història fins aquella data.
Joan Gaspart, també acabat d’arribar a la presidència de Barça, s’emprenyà moltíssim i es tornà boig amb la milionada ingressada. Fitxà sense seny i gastà uns vuitanta-dos milions, vint més dels cobrats. Incorporà a Petit, Overmars, Alfonso, De la Peña i Gerard. El resultat fou zero títols.
L’any 2017, el PSG pagà la clàusula de rescissió de Neymar: 222 milions d’euros. Una altra vegada una quantitat per tornar boig a qualsevol, en aquest cas Josep Maria Bartomeu. Un altre cop es posà a fitxar a la desesperada. Arribaren al Camp Nou Semedo, Paulinho, Dembélé, Yerry Mina i Coutinho. A la primera tongada d’incorporacions gastà més del que havia ingressat. Des de la partida de Neymar, el Barça ha guanyat dues lligues i una Copa, però ha vist com s’allunyava la Champions. El pitjor pels blaugranes és que en aquests anys l’Orelluda ha anat dues vegades al Bernabéu.
Aquest no és un article d’esports. Va de política i economia. Europa és per a Espanya, el que foren el Real Madrid i el PSG pel Barça. La Unió Europea enviarà 140.000 milions d’euros per a superar la gravíssima crisi econòmica causada per la Covid. El president d’Espanya, Pedro Sánchez, rep l’allau de doblers comunitaris amb la mateixa actitud que Gaspart i Bartomeu. Hem de gastar aviat. El problema és en què gastarà? Ho farà comprant a Mina o a Pogba?
De moment sabem que les partides en les quals es gastarà més són mobilitat sostenible (bàsicament promoció del cotxe elèctric), amb 13.200 milions d’euros; rehabilitació d’habitatges per a fer-los ecològicament eficients, amb 6.820 milions i modernització de les administracions públiques, amb 4.300 milions. En vuitena posició i 3.400 milions s’hi troba un pla de modernització del turisme.
Sense voler ser un expert en la matèria, sembla més del mateix, encara que digui disfressat d’ecologisme. Més en construcció, més en cotxes i una reforma de les administracions que s’anuncia cada pocs anys, però cap partit arriba a posar en marxa. Ningú es vol trobar enfront dels funcionaris que basen la seva existència en què qualsevol tràmit sia més complicat del necessari.
Fins a la desena posició no trobam doblers destinats a un pla de ciència i innovació. Si tenim en compte el retard històric d’aquest país en el camp de la investigació, sembla que seguirem esperant que l’evolució de les comunicacions ens arribi des d’Àsia o que les vacunes contra la covid les creïn als Estats Units, a Oxford, a Suècia o a Alemanya. És el famós «¡Qué inventen ellos!», pronunciat en un mal dia per Miguel de Unamuno.
Joan Laporta es posà l’any 2008 en mans de Pep Guardiola. El català es posà en mans de la Masia (el laboratori d’innovació) i en aprofitar el talent que allà es generava (Messi, Busquets, Valdés, Puyol, Xavi...). El resultat foren catorze títols en quatre anys (entre ells dues Champions i tres lligues).
Malauradament, en la política espanyola hi ha tendència a ser com el Barça de Gaspart i Bartomeu i malgastar els doblers. A la política espanyola no es vol aprendre del Barça de Guàrdiola i aprofitar les capacitats que es tenen prop de casa.
