Agrans trets, el sistema educatiu no ha canviat en segles. Malgrat de la incorporació de les eines tecnològiques i les innovacions continuem amb el mateix model de transmissió de coneixement, del docent cap a l’alumnat. Una fotografia d’una aula actual és molt semblant a la de fa un parell de segles.
És clar que els aprenentatges suposen un esforç; un procés d’assimilació i comprensió, una reestructuració dels esquemes mentals. Això és degut a que s’han d’assolir els diferents continguts que són la condensació de part dels coneixements desenvolupats per la humanitat al llarg de molts de segles.
El problema radica en què gran part de l’educació obligatòria està orientada a formar futurs universitaris, obligant a tot l’alumnat a adquirir un elevada quantitat de coneixements que difícilment aplicaran en el quefer quotidià. Una educació que no fomenta les capacitats artístiques, la creativitat, el pensament divergent, l’anàlisi i la reflexió, no permet que l’alumne connecti amb els seus vertaders potencials, interessos o pensament crític. Aquesta educació acaba per limitar la curiositat innata i natural de l’alumne i, en conseqüència, la il·lusió per la continuïtat acadèmica.
Potser sigui l’hora de plantejar un canvi de paradigma a l’educació d’una forma més consolidada, com a altres països d’Europa que són notablement competents en Educació, de tal manera que una pandèmia no pugui tombar els grans projectes i canvis d’innovació que des d’alguns claustres pedagògics s’havien iniciat o es trobaven en fase de desenvolupament i implantació.
A nivell estatal, s‘estan fent petits avenços en aquest sentit, encara que queda molt de camí per recórrer. Per aconseguir aquests canvis s’ha d’implantar la normativa que reguli i fomenti aquest tipus d’actuacions, així com una formació del professorat en aquesta línia, ja que al capdavall són els claustres educatius i els docents a l’aula els que han d’articular aquest canvi de paradigma, i l’administració ha de posar les eines i mitjans per que això sigui possible.
A les Illes Balears, ja han hagut propostes en educació encaminades a l’aplicació, dotació i desenvolupament de projectes d’innovació a aquells centres que han fet una proposta alternativa al sistema clàssics d’ensenyament-aprenentatge; però aquests tímids projectes encara són residuals i del tot insuficients per a un canvi significatiu.
Tenim actualment un sistema educatiu que fa un ús abusiu de la repetició de curs, cosa que augmenta considerablement els costos dels pressupostos per educació i en molt de casos incoherents amb el procés d’aprenentatge, a secundària un alumne que ha suspès més de tres assignatures ha de repetir tot el curs, incloses aquelles matèries on suposadament ha adquirit els coneixements i les competències necessàries.
Se poden modificar les lleis, revisar la formació dels docents, augmentar la inversió en educació, canvis en el model d’accés del professorat, etc. Aquests passos s’estan donant i són necessaris, però no suficients; el canvi ha de venir de baix, dels docents, gràcies a l’autonomia als centres i als projectes educatius amb recolzament del claustre. Projectes que a més d’innovació de caire tecnològica - que també és fonamental - han de tractar altres qüestions, tant o més importants, com són: l’autoconeixement, la igualtat, l’equitat, la reflexió, el desenvolupament de les diferents capacitats i la intel·ligència emocional, creixement personal i col·lectiu, etc. Una nova educació que fomenti la col·laboració en comptes de la competitivitat i la inevitable classificació del l’alumnat pel propi sistema.
Aquesta pandèmia no ha afavorit gens aquests canvis que començaven a donar uns primers fruits. Lluny d’aprofitar aquesta excepcionalitat per repensar el sistema educatiu, les mesures sanitàries per aturar el contagi ens ha retornat al model individualitzat de pupitre i pissarra, impossibilitant els nous models educatius amb dinàmiques col·laboratives, treball en equip, ambients d’aprenentatge, grups d’investigació i recerca, activitats manipulatives. Hi ha hagut un sobreesforç invisible dels docents, claustres i equips directius durant aquest curs per adaptar aules i espais a unes mesures sanitàries que han impedit el desenvolupament d’altres projectes, obligant-los a reinventar-se, absorbits en atendre les mesures sanitàries, l’augment de grups i hores, la semi presencialitat, i això, sense poder veure la cara als infants, les seves expressions, rialles o tristors.
S’ha de reconèixer el treball que s’està duent a terme a tots els centres educatius i donar suport a tots aquells centres que estaven endinsats en projectes que feien avançar l’educació cap aquest nou paradigma, donat que han vist com aquesta pandèmia impossibilitava el desenvolupament dels projectes i esborrava els esforços fets.
