M’espanten els polítics que amenacen. Quan Pablo Iglesias manté que Isabel Díaz Ayuso acabarà a la presó sembla un profeta, però les seves paraules inclouen un desig. Afortunadament, ara com ara són els jutges els que en aquest país decideixen qui acaba entre reixes. No els polítics. Quan Sergio Rodríguez, diputat de Vox en el Parlament, assegura que el que cal fer amb la Secretaria de Memòria Democràtica és «cerrarla, fumigarla y acabar con todas las garrapatas, cucarachas y chinches que habitan en ella», fa por. Molta por.

Les seves paraules sonen a extermini físic. Sobretot si tenim en compte que aquesta afirmació es va fer en el context d’una resposta del vicepresident, Juan Pedro Yllanes, en la qual reconegué errors en l’elaboració del cens de restes del franquisme. A paraules contemporitzadores, una resposta que vol esclafar l’adversari.

Sorprèn que tots aquells que s’indignaren amb l’errada garrafal del canvi d’alguns noms de carrers de Palma, no hagin mostrat una reacció semblant a les paraules del diputat ultradretà (en aquest cas, Matías Vallés m’autoritzarà a prescindir del qualificatiu moderat de la descripció que inclou quan es refereix a Vox). Espanta aquest silenci.

Els totalitaris cerquen l’extermini físic o social, de vegades ambdós, dels seus adversaris. La primera fase per aconseguir-ho consisteix a deshumanitzar-los. Per exemple, recordem que a Cuba es qualifica de «gusanos» als dissidents. Els nazis foren mestres en retirar la condició humana als jueus. Der Stürmer era la revista emprada per executar aquesta tasca. El seu lema de portada ja era prou significatiu: «Els jueus són la nostra desgràcia». A partir d’aquí els qualificaven de bruts. Els comparaven amb animals físicament i pel seu comportament. Porc era un qualificatiu repetit una vegada darrere l’altra.

Quan el totalitari ha convertit l’adversari en paparra, xinxa, cuc o porc, entra dins la lògica fumigar-lo, gasar-ho o sacrificar-lo. Tots ho feim a casa. El setmanari nazi ho explicava així: «Tenim el costum d’exterminar els criminals mitjançant el foc i l’espasa». Les paraules del diputat Rodríguez són les d’un totalitari de llibre.

Es pot pensar i creure que les paraules se les endú el vent. Res d’això. En aquests casos sempre cal retornar a Víctor Klemperer, un filòleg jueu perseguit pels nazis que salvà la vida perquè estava casat amb una ària. El seu llibre LTI, la llengua del Tercer Imperi explica com el llenguatge convenientment manipulat modifica el nostre pensament. Aquest risc, perillós en llibertat, és mortal en dictadura.

Ho fa amb exemples abundants. «La paraula ‘humanisme’ –explica– mai s’utilitza sense anar irònicament entre cometes i, en general, amb algun adjectiu difamant». La deshumanització de la qual parlàvem abans. Un dia anava pel carrer amb l’estrella obligatòria pels jueus, un desconegut passà en automòbil pel seu costat, baixà la finestreta i li etzibà: «Encara estàs viu, maleït porc? T’haurien d’atropellar fins a matar-te, passar per damunt la teva panxa». L’assimilació amb un animal i l’eliminació física. A alguns edificis escrivien la frase: «Aquesta casa està neta de jueus». La fumigació de la plaga.

No puc resistir contar una anècdota del llibre sobre el valor de la paraula. Un dia de desembre de 1941, el filòleg conversa amb un amic que acaba de llegir el comunicat oficial de guerra: «Els va fatal a Àfrica –digué. Li vaig demanar si ho reconeixien..., normalment tan sols informaven de les victòries. Escriuen: ‘les nostres tropes lluiten heroicament’. Heroicament sona a necrologia, em pot creure. Des de llavors, la paraula ‘heroicament’ sonà moltes vegades a necrologia en els comunicats de guerra i mai ens enganà».

Klemperer facilita un antídot que en hauríem d’injectar amb tanta urgència com la vacuna contra la covid: «Qui pensa, no vol ser persuadit, sinó convençut; i qui pensa sistemàticament, és doblement difícil de convèncer». Procurem tenir-ho en compte quan parlin els totalitaris.