AMacondo, el poble imaginari on Gabriel García Márquez desenvolupa Cien años de soledad, es va produir el que l’autor colombià defineix com la pesta de l’insomni. Un fet que va suposar que els habitants de Macondo no fossin capaços de conciliar la son i que, per aconseguir-ho, haguessin de recórrer a diferents enginys. Un d’ells era repetir sense descans «el cuento del gallo capón», que suposava que un narrador demanava a la resta si volien que contés «el cuento del gallo capón», i si contestaven que sí, el narrador els hi deia que no havia demanat que diguessin que sí, sinó si volien que contés «el cuento del gallo capón»; i si contestaven que no, el narrador els hi deia que no havia demanat que diguessin que no, sinó si volien que contés «el cuento del gallo capón»; i si quedaven en silenci, el narrador els hi deia que no havia demanat que quedessin en silenci, sinó si volien que contés «el cuento del gallo capón».
Idò bé, front aquesta pesta que descriu García Márquez, trobam la pandèmia actual produïda per la covid-19 que, més enllà de llevar-nos la son, també ha tengut un impacte mai vist en molts d’altres àmbits de les nostres vides. Ara bé, a diferència de les solucions imaginatives per vèncer l’insomni pròpies del realisme màgic, nosaltres hem optat per confiar en la ciència i apostar per la recerca d’una vacuna que mitigui els efectes d’aquest coronavirus i redueixi la seva capacitat de contagi. De fet, quan es va declarar el primer Estat d’Alarma, el 14 de març de 2020, ningú s’hagués cregut que a finals d’any ja s’estaria vacunant a la població contra aquest virus. Si bé és cert que aquesta fita col·lectiva, que requereix d’un profund reconeixement a la comunitat científica que l’ha feta possible, s’ha vist enterbolida por la politització interessada que s’ha portat a terme des del primer dia de vacunació.
La nostra Comunitat Autònoma no ha estat una excepció i, encara ara, n’hi ha que no volen entendre que, en cap cas, no hem estat discriminats en relació a la distribució dels vaccins, ni hem actuat amb lentitud en el procés de vacunació que, dia rere dia, assoleix xifres record de dosis inoculades als col·lectius que s’han prioritzat per rebre les primeres dosis.
De qualque manera, com a «el cuento del gallo capón», a les Illes Balears tenim un conjunt de narradors que, incansablement, demanen una vegada i una altra per què rebem manco vacunes que la resta o per què estam a la coa en les xifres de vacunació; i que, front a qualsevol resposta o explicació que rebin, de nou tornen a demanar per aquestes mateixes qüestions perquè, al cap i a la fi, el seu objectiu no és conèixer la realitat, sinó mantenir l’enrenou interessat i continuar generant malestar i confusió entre la ciutadania. Per això, i si en aquest punt el lector no ha passat de pàgina, intentaré, una vegada més, explicar com s’ha plantejat l’actual procés de vacunació des del seu inici.
En primer lloc, cal tenir en compte que els tres laboratoris que ara mateix ens proveeixen les vacunes han tengut problemes en la seva producció i distribució. Per aquest motiu, davant la impossibilitat de generar vaccins de forma massiva per abastir a la tota la població mundial, els diferents governs han hagut de definir uns col·lectius prioritaris per ser inoculats. En conseqüència, les vacunes no s’han distribuït segons la població total de cada territori, sinó segons la població diana que en cada moment s’ha previst vacunar. Per tant, és possible que altres autonomies hagin rebut més vacunes que Balears si tenen manco habitants? Sí, perquè tenen més població dels sectors definits com a prioritaris. En aquest sentit, la nostra Comunitat Autònoma ha rebut les vacunes pròpies a la població definida en aquesta fase inicial de la vacunació, és a dir, manco població major, manco vacunes de Pfizer i Moderna; més població per sota de 65 anys, més vacunes d’AstraZeneca. Així de clar i així de simple.
En segon lloc, és cert que les Illes Balears estan a la coa de la vacunació de tota Espanya perquè l’Exèrcit o la sanitat privada no estan vacunant? No, és absolutament fals. En el moment en què escric aquestes línies puc observar, segons les dades que ofereix el Ministeri de Sanitat, que la nostra Comunitat Autònoma és el segon territori en percentatge de dosis inoculades, amb el 93,5% dels vaccins rebuts (és important recordar que cal realitzar una reserva de vacunes per garantir les segones dosis). A més, amb l’actual ritme de distribució, els professionals sanitaris de l’àmbit públic tenen la capacitat per administrar la pràctica totalitat dels vaccins que ens arriben. Ara bé, que ningú dubti que, si en qualsevol moment, rebem un allau constant de vacunes i les mans dels professionals públics no són suficients, es recorrerà a tots els instruments al nostre abast per garantir la immunització de la població el més aviat possible.
Han existit múltiples debats més entorn al procés de vacunació, però en aquest punt em confirmaria si després d’aquest breu escrit he pogut aclarir qualque interrogant a qui encara es permet dubtar davant les afirmacions rotundes, intenta trobar certeses darrera les falses informacions o silenciar l’enrenou per aprofundir en el debat. Ara bé, malgrat totes aquestes circumstàncies, el que més em satisfà és que mentre jo redactava aquest escrit i el lector arribava al seu final, uns excel·lents professionals han seguit vacunant a una població il·lusionada per acabar amb aquest malson.
