Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Péssah, Pasqua Jueva

Ara, que durant la setmana del 27 de març fins al 3 d’abril, els jueus celebren la seva festa principal, la Péssah, que transcendeix l’àmbit purament religiós per esdevenir una festa íntima i familiar, han tornat, desafortunadament, a la palestra de l’actualitat social i política espanyola, arran de les declaracions d’una jove en l’acte d’homenatge a la División Azul, celebrat el 13 de febrer passat a la rodalia del cementiri de l’Almudena a Madrid, que va qualificar al jueu com a «enemic» i «culpable». Aquest fet, dona llum, una vegada més, al pamflet dels Protocols dels Savis de Sió, aquell libel que tractava de la suposada confabulació jueva per a dominar el món; culpables, tothora, de la pèssima situació mundial. Els jueus eternament acusats d’una conspiració a escala mundial. No es pot oblidar que els Protocols foren fruit d’algunes projeccions psicològiques i creences apocalíptiques en què s’exposaven les pors i les angoixes de molta gent. Sembla que des de la Revolució Francesa fins a les teories de Darwin sempre han estat els jueus i la seva funció preponderant el resultat d’un disseny secret per a sotmetre les masses. La narrativa sobre els jueus té gairebé sempre un to reprovador, sota la idea que els jueus són culpables o responsables d’un delicte, amb... o sense violència; és a dir, en moments de crisi, quan els valors són de nou reordenats, els jueus apareixen —no són els únics— com a «boc expiatori», l’enemic-objectiu, metàfora que segueix alimentant la ficció. El fet és que algú ha de respondre pels mals que afligeixen als éssers humans, a una nació o a un poble i, en aquest cas, els jueus en tot temps han estat col·locats en l’escenari de les mirades, per culpa sovint dels prejudicis seculars que carreguen contra ells la bilis de la intolerància. Fa falta poc, potser un petit moviment, perquè alguna cosa peti o es trenqui. Aleshores els adjectius qualificatius són pur odi i absolutament destructius. En aquest sentit, els jueus han estat acusats al llarg dels segles de ser violents, traïdors, terroristes, fanàtics, ingrats, manipuladors, àvars, interessats només en els diners, i un llarg etcètera. Aleshores, des de l’expulsió dels jueus-cristians de la sinagoga, comença l’apartheid contra els jueus, primer sota el nom d’antijudaisme, després amb l’antisemitisme, i ara, amb la judeofòbia. A l’entretemps, les ciutats es protegeixen dels jueus amb la creació de guetos, una ciutat dins d’una altra, emperò mancada de llibertat i força limitada. Pel que fa al mot gueto, podem dir que apareix entre els segles XIV i XV per a designar el barri jueu de Venècia situat en el districte de Cannaregio, al nord de Venècia. Després s’aplicarà a tots els barris jueus de la Itàlia renaixentista i va entrar a formar part del lèxic de les ciències socials a principis del segle XX. Etimològicament ve de l’italià ghetto i aquest del venecià geto que significa «foneria de ferro» per les diverses foneries que hi havia allà instal·lades. Fondre vol dir gettare «llançar» o «tirar». Més tard el sentit de la paraula canviarà, i designarà la zona reservada als jueus. Altres, en canvi, diuen que ve de la paraula borghetto, diminutiu de borgo «llogarret». Els guetos eren districtes urbans, sovint tancats, situat en la part més pobra i depriment de la ciutat i mancat del més bàsic. Probablement hi havia més de mil guetos a l’Europa oriental i en el centre i sud del continent. El gueto era un «altre món» i al mateix temps un «món inferior». En els guetos, els jueus se’ls mantenia suspesos entre la vida i la mort. Precisament és a Venècia on transcorre l’extraordinari discurs del jueu més conegut, Shylock —personatge que mai va existir, però versemblant—, adreçat a Antonio, al qual havia prestat una suma considerable de ducats i que aquest havia perdut amb l’enfonsament dels seus vaixells, en la primera escena del tercer acte de l’obra teatral del Mercader de Venècia de William Shakespeare: «[Antonio] m’ha deshonrat, m’ha fet perdre mig milió de ducats, s’ha rigut de les meves pèrdues, s’ha burlat dels meus guanys, ha menyspreat el meu poble, m’ha desbaratat els negocis, m’ha refredat els amics i m’ha inflamat els enemics... i ¿per quina raó? Doncs perquè sóc jueu. ¿No té ulls un jueu? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions, un jueu? ¿No es nodreix dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes, no està exposat a les mateixes malalties, no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i amb el mateix estiu que un cristià?... Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, ¿no riem? Si ens enverineu, ¿no ens morim? I, si ens tracteu injustament, ¿no hem de venjar-nos?... Si en la resta som iguals, també en això ens hem d’assemblar. Si un jueu ofèn un cristià, ¿quina és la seva caritat? La venjança. Si un cristià ofèn un jueu, ¿quina serà la seva tolerància, segons l’exemple cristià?... Doncs serà la venjança!» En aquestes paraules tan sentides ressona el destí dels jueus de l’edat mitjana, perseguits, escarnits, menyspreats, però també cercats sovint per la seva insubstituïble funció econòmica de prestadors. Shylock representa el jueu àvar i egoista i ensems la víctima de l’odi dels cristians, un mirall de contradiccions. L’escriptor nord-americà ja desaparegut, Philip Roth, va recuperar el personatge a Operació Shylock, però va més enllà del que és pròpiament jueu i involucra a tot ésser humà sense distinció d’ètnia o poble.

Si hom té ocasió d’anar a Venècia, no es perdi la visita al gueto, avui dividit entre el Ghetto Vecchio i el Ghetto Nuovo i l’emblemàtica plaça major que uneix ambdós guetos. Hi ha cinc sinagogues, entre les quals es troba la sinagoga sefardita (dita també espanyola) i l’asquenazita (alemanya), i que ens dona la importància que va tenir aquesta comunitat dins de l’àmbit mediterrani. Precisament tot passejant pels seus carrers, ara ja fa força anys, vaig entrar a una llibreria molt peculiar on vaig tenir l’ocasió de comprar una còpia numerada (la 660 de 750 còpies) de l’hagadà MS A 422, més coneguda com a Kaufmann hagadà, editada a Budapest. Aquesta hagadà es trobava dins la col·lecció de llibres i manuscrits que havia anat seleccionant el reputat professor David Kaufmann (1852-1899). L’hagadà és un midraix (narració) que recull la memòria de l’alliberament o sortida dels jueus d’Egipte per mitjà d’històries, benediccions, oracions i càntics que normalment són relatats en el séder (ritual) de Péssah (Pasqua). Sembla que l’hagadà MS A 422, que de bell antuvi es pensava que era d’origen italià, fou composta a la Catalunya del segle XIV. Era costum habitual entre les famílies jueves reproduir hagadàs per a ús familiar, com és el cas del manuscrit de Kaufmann. Les reproduccions infantils mostren la considerable popularitat d’aquests manuscrits entre la mainada. Cal recordar que els infants són els grans protagonistes dels rituals de Péssah: Per què és diferent aquesta nit de les altres? Per què totes les altres nits mengem pa amb llevat i aquesta nit només pa sense llevat?, són alguns dels interrogants que surten en el séder. Les il·lustracions de l’hagadà com també d’altres textos, com els majzorim (llibres litúrgics) són un bon moment per a gaudir de les pintures. La MS A 422 conté vint-i-vuit il·lustracions de la Bíblia, principalment escenes de l’èxode, de les ciutats egípcies, de personatges singulars, animals i altres, que dona peu a què el cap de la família relati les històries i llurs personatges, i atrapi així la imaginació dels més joves que es fixen en els petits detalls de les il·lustracions.

La principal tasca del séder és acondicionar el clima: les paraules, els gestos i la simbologia han de provocar una experiència personal i comunitària de llibertat. El llibre de l’Èxode és prototipus de tota acció revolucionària, assenyala una metamorfosi. Cessa l’esclavatge, comença la llibertat. Però, quina llibertat? La que es construeix segons un mateix. Aquesta és sens dubte la més compromesa: saber aprendre i exercir la llibertat. Per això, el més nimi detall ha de ser considerat com un instrument de preparació, ja que tot en la vida és preparació, i comença amb la benedicció de la llum que fa la mare. Cada pas que es fa és important, qualsevol decisió que hom fa tindrà a veure amb el futur, però tot això ha de ser preparat. Per alliberar-se, cal també disposició. El jueu es prepara amb l’experiència de sortir de si mateix, de l’esclavatge, i trobar-se amb l’altre. Per això, tot gira al voltant d’un signe, l’eliminació de tot llevat. El llevat, per a la tradició rabínica, és símbol o signe de l’instint malvat que habita en l’humà, símbol a voltes d’arrogància i duresa, àdhuc de mentida… D’ací el deler d’eliminar tot rastre de llevat. La matsà, el pa àzim, en canvi, simbolitza l’instint bo de la persona, simplicitat, prudència, bondat, humilitat, veritat. Cal, doncs, arranjar la casa, fent desaparèixer tot llevat, com si fos el desig d’alliberar-se del domini de l’instint malvat per accedir a la llibertat espiritual com un redimit que surt de la impuresa d’Egipte. A poc a poc es desvetlla el significat de la keharà (el plat): l’anyell, les herbes, amargues o no, la salsa haroset, l’ou, el pa àzim, les quatre copes de vi, la cinquena, copa d’Elies que s’omple a la fi de la celebració i es deixa la porta oberta a l’esperança i la incertesa. La Pasqua és entrada en el passat, però amb un peu ja en el futur.

Compartir el artículo

stats