Olga Tokarczuk i Joanna Concejo són les autores de L’ànima perduda, un conte en el que s’hi poden trobar les paraules següents: «Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món és ple de gent atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes, arribant amb retard i sense poder seguir el pas dels seus posseïdors. Tot això crea una gran confusió, les ànimes perden el cap, i les persones deixen de tenir cor. Les ànimes saben que han perdut els seus posseïdors, però la gent sovint no s’adona que ha perdut la seva ànima». Quan les persones deixen d’interpretar el món i la seva vida, l’existència es converteix en incoherència i absurd. Així enfilam el camí de la pèrdua de l’ànima, que és la pèrdua del sentit de la nostra vida, de l’harmonia, és el desequilibri de la consciència que pot derivar en greus problemes de salut, perquè el cos deu el seu funcionament a dues instàncies immaterials: consciencia (ànima) i vida (esperit). Hildegarda de Bingen, mística del segle XII, en el llibre Scivias -coneix el camí- escrivia: «El alma es la dueña, y la carne, la sierva. ¿Cómo? El alma al vivificar todo el cuerpo, lo rige; y el cuerpo se subyuga a ella, aceptando esta regencia de la vivificación: porque si el alma no vivificara al cuerpo este se disolvería, exánime. Pero cuando el hombre comete una mala obra, consciente el alma, es tan amargo para ella como el veneno para el cuerpo cuando este lo toma a sabiendas». Les visions -per a Zambrano «vista que se abre»- d’Hildegarda de Bingen són un cant a la vida i a l’amor. On hi ha amor no hi ha por, perquè l’amor fa compartir. El seu pensament està impregnat de «viriditat», creixement, fecunditat, vitalitat. Però també parla de la «humanitat caiguda» la que ha rebutjat la tendresa, l’amor. En la mesura que el món s’ha anat distanciant de la relació còsmica, aquella en què tot formava part del Tot, i que el món era tant interior com exterior, però que en esdevenir un poder de dominació sobre la Naturalesa -la Deessa- ocultant així tota la simbologia i representació del món de la font de la vida- es va constituir una ànima, tal com indica Luce Irigaray, «que ya no estaba hecha de soplo relacionado con el conjunto de un mundo viviente, que podía celebrar...que podía comunicar, comulgar». Perduda la cultura de l’alè vivificador de l’ànima, es va constituir el món del Logos, en el qual ja està implicit la divisió entre experiència i coneixement, per tant, l’ànima va quedar definida com a consciència del «si mateix» de la psique masculina, «de ahí la errancia, incluso espiritual, del hombre de Occidente» diu Irigaray. Exclosa la Deessa, la dona, va sorgir la cosmogonia binària, la polaritat i amb ella la consciència bipolar. Tammetaix el món no està dividit, no és polar, ho és el coneixement que ens proporciona una consciència que dificulta aprehendre el món amb una percepció simultània. Però quan la nostra mirada és atenta, profunda, es pot observar que aquestes polaritats juntes formen una unitat, ambdós pols depenen un de l’altre, tal com va descobrir la ciència amb l’estudi de la llum. Aquesta separativitat, assumida de forma irreflexiva, és la causa de l’angoixa vital de l’ésser humà en no poder trobar-se en la seva complitud, perquè mentre no es transcendeixi la primera interrelació humana, la de dona-home, no deixarem la consciència agonista i tal com pensava Zambrano, el món continuarà sense proporcionar «una morada para el ser».

Silvia Vederici, en el llibre Bruixes, caça de bruixes i dones, publicat el 2020, deixa constància de la violència que pateixen les dones. Des del 2008 els índex d’assassinats en nom de la bruixeria han crescut: a Tanzania es calcula que més de 5.000 dones a l’any són assassinades; també a l’Índia, alguns països de la República Centreafricana, al Nepal, a Papua Nova Guinea i a l’Aràbia Saudita. No es pot deixar de mencionar el feminicidi a Mèxic, els segrestaments de nines i tots els casos d’assetjament sexual que surten a la llum i tantes d’altres violacions. La bona vida, el telos de l’home, es defineix en relació amb el lloc que ocupa aquest en el cosmos, manifesta la pensadora feminista Seyla Benhabib, així que no li correspon a la dona la “bona vida”. Però si les dones seguim l’estela d’Antígona defensant les lleis, no escrites, de l’ordre matrístic, no el dret patriarcal nascut per poder aplicar llegítimament la força, tal com expressa Simone Weil, algun dia serà possible gaudir d’un tros de cel.