La ciutat antiga de Palma fa dècades que viu un procés contradictori: la conversió de carrers en zona per a vianants i la comercialització. Parlam d’un procés amb el qual la ciutadania guanya terreny al cotxe, però el perd immediatament després a favor de les terrasses dels bars i restaurants. Els cotxes fan renou, creen riscos de seguretat i contaminen amb els seus fums. Les terrasses dels bars contaminen amb renou de música i de gent que xerra amb veu alta i fins i tot crida. Si la conversió de carrers en zones per a vianants, atreu persones de diferents llocs de ciutat per anar al centre a comprar o a prendre una copa, la transformació dels carrers per a vianants en espais d’esbarjo creant més terrasses, expulsa als veïns i veïnes del centre cap a altres barris perquè no es pot viure .
Primer sorgeixen les queixes, després la lluita contra la burocràcia municipal que no acaba mai de resoldre els problemes. Després ve la lluita entre veïns i veïnes i propietaris dels bars. Denúncies i contra-denúncies. Així, al cap d’un temps, desesperats, la gent se’n va a viure a un altre lloc. El centre es va transformant a poc a poc en un parc comercial.
La conversió en zona per a vianants és una mesura progressista segons com es faci. Quan es fa per interessos comercials, és una intervenció neoliberal que va en contra el dret a la ciutat, el dret al descans i a un habitatge digne. L’oci d’uns passa per damunt els drets dels residents. L’Ajuntament progressista no entén això o no vol acceptar-ho. Per tenir contents a uns, va en contra de l’interès general, encara que hi hagi vulneració de drets, com han reconegut diverses sentències.
Aquesta lluita fa molts d’anys que està vigent a Palma i a moltes altres ciutats que pateixen aquest problema. Fèlix Pons, quan va defensar jurídicament als veïns de la Llotja, en les seves al·legacions deia:
«Puede alguien imaginar o sostener que es una sociedad a escala auténticamente humana, aquella en la que se pide el sacrificio del descanso, el sueño y la tranquilidad de cientos de vecinos para que otros miles ocupen ruidosamente calles y plazas por puro placer e interés privado, durante la noche y la madrugada? ¿Qué clase de humanidad inspira ese modelo?»
Avui, l’equilibri entre l’economia i la salut de les persones és el gran debat i la gran lluita social des que va esclatar l’epidèmia de la Covid. Mentre els governs lluiten per establir restriccions que frenin els contagis, determinats grups d’empresaris de la restauració i una part de la ciutadania lluiten per aixecar les restriccions. Mentre que la lluita contra la pandèmia va a favor de la salut general, la supressió de les restriccions i l‘ampliació de la capacitat comercial va a favor dels interessos minoritaris. Encara recordam la lluita del batle Isern per autoritzar les terrasses del Born i el referèndum que va fer després l’esquerra en el poder municipal. També en sabem el resultat.
Per què acaben guanyant? Segurament vivim en una societat on l’economia està per damunt qualsevol altre valor, encara que no es vulgui acceptar. En el fons, volem controlar la pandèmia per poder recuperar l’economia, no tant per recuperar la salut col·lectiva. Eixamplar les terrasses ocupant els aparcaments va ser una mesura contra l’interès general, comprensible com una mesura excepcional per a la majoria de la ciutadania, ja que la crisi econòmica dels bars era greu. Però voler convertir espais transitats per cotxes en espais per a vianants, com el carrer Fàbrica , Blanquerna o Nuredduna, per després passar a ser envaïts per terrasses de bars i restaurants no és per a una ciutat millor per tots, sinó per salvar els negocis d’uns pocs.
Aquest dilema és el que han d’afrontar els governants de Cort ben aviat en diversos llocs de ciutat, especialment alguns carrers de Canamunt com són el carrer dels Fideus i el del Pes del Formatge.
La conversió en zones per a vianants no es pot fer per després autoritzar terrasses dels bars, restaurants o locals que estan en aquests carrers. S’ha de fer amb criteris que millorin la qualitat de vida dels residents primer i, després, dels negociants i consumidors. L’Ajuntament ha de dir quin tipus de ciutat vol i, sobretot, quin centre històric vol.
Aquests dies hem vist com tancava Casa Vila, com una poma madura d’un model de ciutat-negoci que acabarà amb la ciutat diversa i encantadora que era – i hauria de seguir sent - Palma. Haurem passat d’una ciutat per viure a una ciutat per comerciants i consumidors, a no ser que la major part de la ciutadania ens neguem a acceptar aquest destí.
