Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dia Internacional de la Dona

És una jornada de reconeixença de la tasca que les dones han desenvolupat i desenvolupen en la nostra societat

Any rere any, amb més força, presència i veu, si cal, se celebra el Dia Internacional de les Dones, que escau cada 8 de març, i on tots els mitjans de comunicació fan gran ressò de tal esdeveniment. És un dia, no només de reivindicacions i de feminisme, sinó també de reconeixença i valoració de la tasca que les dones han desenvolupat i desenvolupen en la nostra societat, cada cop més palesa, sortosament, i que fins fa poc havia romàs oculta durant segles per l’opressió patriarcal. El que realment s’ha aconseguit, s’ha guanyat a pols. Lògicament en l’àmbit educatiu té un paper rellevant, comissions, com la de coeducació, fa present a la dona a través de multitud d’activitats, actes, presentacions, coneixements i així altres. De fet, la coeducació ocupa tot el curs acadèmic i, no cal dir, que traspassa aquest àmbit per a inserir-se en altres esferes de la vida, tan necessàries com la suara esmentada. El feminisme no és un tema ni una responsabilitat exclusivament de les dones, sinó que d’alguna manera pertany a tots. Ara bé, el terme és un trencaclosques, perquè mentre que alguns parlen de feminisme, és a dir, d’igualtat entre homes i dones (Occident), altres prefereixen parlar de l’alliberament de les dones (Orient), potser perquè encara hi ha molt de patriarcalisme colonial i institucional; tot depèn del lloc on estiguis del planeta. Potser ens caldrà desprendre’ns del multiculturalisme mosaic com del multiculturalisme il·lustrat. En aquest sentit recordem la famosa frase de la filòsofa Amelia Valcárcel: «el feminisme és el fill no desitjat de la Il·lustració». Així doncs, el primer pressuposa l’existència de cultures homogènies, monolítiques, ben definides que interactuen o, contràriament, prenen part en el conflicte; el segon, en canvi, malda per superar els meta-relats hegemònics i el binomi multiculturalisme-drets de les dones. Cal promoure, per un costat, un multiculturalisme interactiu que es fonamenti en l’ètica del discurs i que defensi el pluralisme històric o la interhistoricitat dels pobles. Això comporta, respecte a l’estatus de la dona a la comunitat a la qual pertany, la reciprocitat igualitària de grups diferents, l’autoadscripció voluntària al col·lectiu i la llibertat i associació de l’individu al grup.

D’altra banda, davant la filosofia globalitzadora de tot, cal trobar vies per a un discurs universal dels drets humans i els drets identitaris de cada grup, en els quals hem d’afegir el feminisme, ja que la identitat sense subjectivitat és cega i la subjectivitat sense identitat és buida (Kant). Independentment de l’ús que hom faci de l’un o de l’altre, l’important és l’autonomia epistèmica i organitzativa de les dones. No tots els moviments feministes són iguals, tot i que tenen aspectes molt semblants, com els feminismes islàmics, feminismes negres o feminismes indígenes. Si la nostra modernitat és concebuda com a projecte alliberador, aleshores cercarà d’assimilar el feminisme des d’una òptica crítica, capaç de respondre a visions perverses sobre la dona. Es tracta de caminar cap a un món on sigui possible la multidiversitat i pluridiversitat dins del feminisme. La democràcia, l’alliberament de la dona, la llibertat, la civilització, els drets humans són per a tota la humanitat, no pertanyen a una societat concreta o determinada, pertanyen a totes les cultures i a la humanitat en si mateixa i, d’aquí que, hem de lluitar per erradicar tota classe de fonamentalismes que únicament aconsegueixen crear malestar i diferències entre nosaltres. Darrerament es parla d’igualtat i de justícia, privilegiant un en detriment de l’altre. Però cal realçar ambdós conceptes a la vegada, de manera que sempre que s’hagi de veure la igualtat en les seves relacions, ho ha de fer en referència amb el que és realment just. No podem construir un universalisme abstracte del concepte d’igualtat desvinculant-lo del concepte de justícia, atès que en nom d’una igualtat abstracta és possible cometre injustícies. No es poden generar o instaurar maximalismes sense prendre en consideració les diferències culturals. Celia Amoros esmentava que els feminismes a la llarga realitzen transformacions significatives en les identitats femenines, siguem conscients d’això o no. En alguns casos, transformacions progressistes i, en altres, fenòmens identitaris reactius, com el de la misogínia romàntica, que imprimeix figuracions tipus femme fatale, entre altres i en successives reedicions.

Segons estadístiques actuals, les dones són majoria en el món, es calcula més del 52% de la població mundial, però segons en quins països estiguin, podem dir que no gaudeixen ni dels mateixos drets ni dels recursos que tenen els homes. Això fa visible, encara més, les múltiples desigualtats que hi ha entre ells. I com deia la professora Silvia Federici —marxisme des d’una perspectiva feminista—, el capitalisme com a sistema socioeconòmic és el que ha generat desigualtats i la divisió sexual del treball, situant a la dona en l’espai domèstic sense remuneració i l’home en l’espai productiu, remunerat. A això s’anomena «acumulació primitiva» —terme que fa servir Marx en el primer volum d’El Capital— que consisteix en el procés històric sobre el qual es van establir les premisses de les relacions capitalistes en la que les dones han pagat el preu més alt, amb el seu cos, el seu treball i, en definitiva, la seva vida. Tot això encara no ha estat superat del tot, només s’han substituït els actors. Avui, els protagonistes són el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que encara continuen predicant el valor dels cèntims a totes aquelles poblacions que han espoliat i depauperat durant segles. I les dones sempre han sortit maltractades.

Una altra cosa que cal insistir és en el llenguatge inclusiu, és a dir, aquell que té en compte a totes les persones, dins de la diversitat. Tanmateix, cal emprar un llenguatge amè, àgil, sense forçar-lo, ja que resultaria artificial. Alguns polítics, de determinades orientacions ideològiques, usen i abusen d’aquest tipus de llenguatge, fins al punt que el fan entrar amb calçador. És bo fer esment del masculí i del femení —també hauríem d’afegir el neutre—, però un ús excessiu, cansa i és ridícul; potser és positiu donat el valor performatiu del llenguatge.

Compartir el artículo

stats