Fet i fet, passaren poques hores entre reservar a la llibreria el Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, i llegir la piulada de la família d’Arcadi Oliveres amb el següent missatge: «L’Arcadi està greument malalt. El seu horitzó és breu, però ple d’amor. Conscients que ha fet camí amb molta gent, la seva família ha creat un web per vehicular els missatges que li voleu fer arribar. Així l’Arcadi, mentre pugui, us anirà llegint: www.missatgesarcadioliveres.cat». Des d’aquell 3 de febrer l’allau de missatges d’alumnat, amistats, companys, i companyes de tantes lluites, no ha parat; hem pogut gaudir del seu darrer llibre que, sense tenir-ho previst, sembla esdevindrà en una mena de testament d’Arcadi Oliveres; i, alhora, he dubtat molt d’escriure aquestes línies.
Per què he dubtat? Doncs perquè no estic segur que pugui dir res que no s’hagi dit de l’economista, professor jubilat de la UAB, president de la Universitat Internacional de la Pau, impulsor, com històric pacifista i antimilitarista d’arrel, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que, dit sia de passada, ha publicat recentment un informe cabdal sota el títol Militarisme i crisi ambiental. Una reflexió necessària, amb dades tan esfereïdores com, per exemple, que les 23 principals potències militars generen el 67% de les emissions de CO₂ del planeta. Poques coses puc afegir al que es coneix sobre el seu activisme a Justícia i Pau, Attac, o el 15-M; o sobre la seua defensa de l’Economia Social i Solidària, d’un consum responsable, i del decreixement (i no del subterfugi «d’un canvi de consum»), o del seu compromís i impuls en Catalunya del moviment Procés Constituent.
Per una altra banda, el meu coneixement d’Arcadi Oliveres se circumscriu, sobretot, a la lectura d’obres per a mi vitalment referencials, com ara Un altre món, Aturem la Crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, o el ja esmentat Paraules d’Arcadi, recentment publicat. Val a dir que, de tota la producció literària d’Arcadi Oliveres compartida amb altres autors i autores –que és molta-, tinc especial debilitat per La força per canviar les coses. Converses [entre Arcadi Oliveres i Itziar González] sobre nous paisatges i velles lluites, i l’esclaridora conversa de 2013 entre l’Arcadi i l’actiu iaioflauta català Celestino Sánchez, que van intitular El rescat de la democràcia. Permeteu-me que faci referència al ja esmentat Aturem la crisi (la primera edició del qual és de 2010), i a una circumstància personal. El maig de 2010 vaig finalitzar una llarga dedicació al sindicalisme, i, alhora, els efectes sociolaborals de la crisi del 2008 començaven a ser molt palesos per a les classes subalternes. En aquelles circumstàncies, aquesta va ser una de les lectures fonamentals per ajudar-me a fer la travessia de l’activitat sindical cap a la reflexió i l’anàlisi dels mal anomenats «mercats de treball» i els processos de descohesió social. Com, en paraules de l’Arcadi, «les perversions del sistema no anul·len les possibilitats de canvi», el llibre em va esperonar a aprofundir en l’estudi de les perversions de la nostrada turistització, entendre millor el paper clau dels moviments socials, a tall d’exemple, el moviment pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments com un referent de la conflictivització social del nostre temps. Com bé apunta Arcadi Oliveres «... la voluntat de canviar el món la trobarem sobretot en moviments socials, poques vegades en un partir polític».
L’impagable activisme d’Arcadi Oliveres m’ha permès gaudir en un parell -no massa mallorquí- d’ocasions d’escoltar-lo en conferències i xerrades. D’aquestes en tinc tres records especials: El primer, devia ser a finals de 1994, a l’avinguda Diagonal de Barcelona, escoltant el que semblava era una xerrada improvisada, d’Arcadi Oliveres rodejat de tendes de campanya plantades als parterres, amb pancartes que reclamaven solidaritat amb l’anomenat Tercer Món, canvis en l’estil de vida, consum responsable, etc. Era l’acampada del moviment reclamant el 0,7% del PIB que, segons l’ONU, havien de dedicar els països desenvolupats a ajuda de cooperació internacional. El segon record és del maig de 2011, i té a veure amb una intervenció d’Arcadi Olivers a la barcelonina plaça Catalunya en plena acampada del 15-M. I el tercer dels records és aquella xerrada de finals de setembre de 2014 en el Club Diario de Mallorca que ens va servir per fer la presentació en societat de la Plataforma contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions). Són tres exemples de compromís, coherència, pedagogia, empatia, capacitat de confraternitzar amb les generacions més joves... A parer meu, Arcadi Oliveres és, sens dubte, el Stéphane Hessel i el José Luis Sampedro dels Països Catalans. Hessel, Sampedro i Oliveres, tres mestres que ens han donat prou eines teòriques –i la més important, la pedagogia de l’exemple- per posar-nos a construir dia a dia un paradigma alternatiu al neoliberalisme. És clar que en temps de crisi sanitària, ecològica, econòmica, social, i democràtica, indignar-se no basta.
Abans d’acomiadar-se de tots nosaltres, Arcadi Oliveres, generós per sempre més, ens regala el llibre Paraules d’Arcadi en el que ens explica que la pandèmia de la covid-19 és un advertiment per canviar el nostre model de relacions econòmiques, i, alhora, ens encoratja a no defallir en el «caminar cap a una dignitat global», sempre tenint en compte que «totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s’aconsegueixin tots els objectius». Si d’alguna cosa han de servir aquestes línies és per dir: Gràcies Arcadi per ensenyar-nos- a no perdre mai l’esperança. Els futurs estan en disputa!
