Començar l’article com acabà el de fa quinze dies és una necessitat. Alguns polítics d’ara mateix utilitzen una estratègia mitjançant la qual volen fer creure al poble que la democràcia és tan odiable com la dictadura. Ho fan partits d’esquerres com Podem, que obliden que sense la Transició –el règim del 78 en la seva manipulació de la terminologia– estarien en la clandestinitat. Alguns partits nacionalistes utilitzen arguments semblants i no admeten que sense el pacte constitucional no existirien estatuts d’autonomia, ni reconeixement d’altres llengües que no fossin l’espanyol, ni institucions com les que ells mateixos governen. No cal citar Vox, que somnia amb el règim del 36. No amb el del 78.

Aquest discurs, el del desprestigi de la democràcia, «a més d’injust, pot ser funest», en paraules textuals del polític i advocat català Amadeu Hurtado (1875-1950), a qui he robat per segona vegada la idea.

Podem repeteix des de fa setmanes per boca o tuit de Pablo Iglesias o Pablo Echenique que Espanya no és una democràcia plena. Seguim esperant un exemple concret de quin és el seu ideal. Descartem d’entrada Veneçuela, l’Iran o Rússia. Són els Estats Units l’objectiu a assolir? Alguns poden plantejar com una anomalia democràtica que en els darrers vint anys en dues ocasions han convertit en president al candidat menys votat pels ciutadans: George W. Bush i Donald Trump. Serien França o el Regne Unit les democràcies perfectes? És legítim qüestionar les àmplies majories absolutes parlamentàries que aconsegueixen partits amb un suport del vot que, de vegades, supera per poc el 30% dels sufragis. I Itàlia? El país tendrà Mario Draghi com a president del Consell de Ministres sense que l’expresident del Banc Central Europeu hagi passat per les urnes. El sistema democràtic perfecte no existeix, però és millor que qualsevol altre.

Aquesta setmana, representants d’ERC, Bildu, JxCat, BNG, la CUP i el PdeCat han presentat un document en el qual posen en solfa el fracàs del cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Diuen que fou «una operació d’Estat que reforçà i blindà els pilars i valors establerts en la mal anomenada transició democràtica». Ho diuen sense proves i contra les investigacions d’historiadors de tota mena. Ho afirmen sense admetre preguntes de la premsa, sense posar en contrast les seves paraules, la qual cosa no és el millor exemple de democràcia.

Els que visquérem la transició democràtica ho férem amb una il·lusió expectant. Servidor no pogué votar el 15 de juny de 1977. No tenia l’edat necessària. Però amb un grapat d’amics, unes quantes caixes de cervesa i menjar a bastament per a un regiment, ens tancàrem a una casa per seguir els resultats electorals que Rodolfo Martín Villa comunicava amb comptagotes. Era la prehistòria de la democràcia, però sentíem a la cara els vents de la nova llibertat.

Pocs anys després visquérem angoixats la pallassada perillosa d’Antonio Tejero. Sols ens en anàrem a dormir amb el cos i l’ànima confortats després de veure per televisió Joan Carles I, el rei que després ha malbaratat el seu prestigi per doblers.

Polítics com Pablo Iglesias, Gabriel Rufián o Jaume Alonso-Cuevillas tenen dret a perfeccionar la democràcia. A criticar allò que no les agrada. A denunciar aquells que la manipulen en benefici propi. El que mai perdonarem aquells que visquérem amb el cor gojós l’arribada de la democràcia l’any 1978 i el fracàs de la caverna el 1981 és que vulguin embrutar les nostres esperances de joventut.

Els dirigents actuals que intenten desacreditar més enllà del que és raonable i sense matisos la nostra democràcia, o cerquen la destrucció de les llibertats o juguen amb foc.