Sempre que apareix alguna notícia, sobretot si encapçala titulars, necessitam comprendre-la. Des d’una visió assossegada tenim millors eines per aconseguir-ho.
A la data de la vacuna del nostre bisbe, el 5 de gener, la informació predominant versava sobre la idoneïtat o no de vacunar-se. I es parlava del gruix elevat de població que dubtava de la seva conveniència o no. La majoria o bona part de la població tampoc no podia preveure l’escassetat amb què arribarien les vacunes. En aquest context és lògic que el bisbe es vacunàs i que ho fes de «bona fe», com va explicar. De fet, el 8 de gener a la sortida de l’església de la Santíssima Trinitat de Palma, en la qual ell va presidir el funeral pel diaca Juan Carpi, ho comentava amb tota naturalitat. El sentiment dels qui l’escoltaren era que havia estat valent i que veritablement donava exemple. De tot plegat, el que em sembla més dolorós és malfiar-se de la seva «bona fe». Conec pocs detalls de la seva vida més concreta però em basten per creure sense vacil·lar que és una persona que actua de «bona fe». Quan era el rector de la parròquia de Sant Rafel a Ciutadella va oferir amb total despreniment i generositat els seus llibres a uns estudiants mallorquins que es trobaven allà de visita, sense pensar si els hi tornarien o no. Ja bisbe, va esperar una llarga estona, en el fred de l’hivern i a un costat del carrer, a un matrimoni que havia perdut el seu únic fill, perquè coneixia el seu dolor. Sé, que la seva «bona fe» és de confiança. Hi ha una trajectòria de bondat que l’avala.
Tenc un record molt viu, encara que han passat més de 20 i de 30 anys, de quan era petita i anava a cercar flors amb el meu padrí i dur-les a la padrina, i com la padrina amb molta cura les posava a un petit gerro de vidre. Record, un dia el gerro es va rompre i un tassó de vidre va cobrir aquesta funció, ja que el més important no era on posàvem les flors sinó les flors en sí, recollides amb amor, alegria, entusiasme i, sobretot, recollides en unes terres que fa temps havien estat dels avantpassats.
Record també anar a aquestes mateixes terres a fer voltes amb bicicleta amb els meus cosins, passar sobre munts de terra i mesurar que podia fer el bot més alt. Record com per aquestes terres amb amigues podíem anar fins el poble veïnat per anar a Escola, a la pizzeria o a les berbenes properes. Ara vaig a les mateixes terres amb la meva filla, l’explic anècdotes que han viscut aquelles terres i que he viscut jo, parlam de les persones que per allà passaven horabaixes o capvespres d’estiu caminant cercant la fresca, de com fèiem concurs d’estels a les festes del poble i després els intentàvem fer volar.
Dins la meva filla ja ha crescut un amor per aquestes terres estimades i ja és ella amb les seves amistats que alguns horabaixes van allà a berenar o a explicar-se aventures personals. Unes terres plenes de records, anècdotes, il·lusions, flors, ombres d’estels volant... unes terres que quan un té l’ocasió de poder visitar el fan connectar amb la terra i amb l’aire, unes terres que et fan sentir viu com vius són els meus records i com viu i verd voldria Son Bonet, pels que som aquí i pels que vendran.
Tots esperam la vacuna
i trobam que massa es torba
mentre ens augmenta la corba
que avui no és gens oportuna.
A Espanya hi ha una llacuna
quant a investigació.
És problema d’antigor,
no d’ara, per la vacuna.
És un temps de mala lluna
que esperam que passi prest.
Això sí que ha estat ferest
sens disposar de vacuna.
No imitem mai més la duna
que el vent canvia de lloc:
com que anam a poc a poc,
hem d’importar la vacuna.
Deixem sempre de ser runa
amb els mitjans sanitaris
per tal d’evitar els calvaris
al marge de la vacuna.
Si n’hi ha haguda qualcuna
de persona “espavilada”,
que pagui cada vegada
a preu d’or aquesta vacuna.
Tot pensant en la vacuna,
ens preocupa el futur,
sobretot, per si hi ha un mur
que els millors somnis engruna.
Que no ens sigui inoportuna
ni pesada la glosada.
Diguem amb veu ben alçada:
benvinguda la vacuna!!!
