Els fabuladors són els millors narradors de la realitat. Per exemple, Albert Camus a La pesta. «Quan els més pessimistes li havien assignat [a l’epidèmia], per exemple, uns sis mesos, i quan havien aconseguit esgotar per endavant tota l’amargor d’aquells sis mesos per venir, quan havien elevat amb gran esforç el seu valor fins al nivell d’aquesta prova i posat en tensió les seves últimes forces per a no defallir en aquest sofriment a través d’una llarga sèrie de dies, llavors [...] una sospita fugitiva o una brusca clarividència els donava idea que, després de tot, no hi havia cap raó perquè la malaltia no durés més de sis mesos o potser un any o més encara».

Aquesta situació és la que vivim i patim ara mateix. Imaginàrem primer de tot que en tres mesos hauríem liquidat la covid. Ens ho digué Pedro Sánchez en anunciar la «nova normalitat». Francina Armengol i Iago Negueruela somniaren fins i tot amb salvar la temporada turística del passat estiu. Fou un fracàs absolut dels denominats corredors sanitaris. Les dades econòmiques són decebedores. El nombre de visitants alemanys ha baixat un 84% i el de britànics un 94% al llarg de l’any passat. Traduït en doblers, els ingressos turístics han caigut un 87,6% o, si es vol parlar en xifres absolutes, 13.000 milions menys que el 2019. Un desastre absolut. I no només es tractava d’economia, la segona onada estigué molt relacionada amb l’augment de la mobilitat.

Esborrat l’any vint vint, molts somniaren que enguany seria el de la recuperació. La il·lusió arribà amb les vacunes. Ningú va preveure, o no volgué ser el propagandista de noves decebedores, que mancava capacitat de producció suficient per servir tanta demanda. A hores d’ara, el pessimisme s’estén entre tots els sectors relacionats directe o indirectament amb el turisme. La Setmana Santa es dona per perduda. Més de dotze mesos després de l’inici de la pandèmia, són molt pocs aquells que havien «elevat el seu valor fins al nivell d’aquesta prova».

Alguns miren cap a l’estiu. Altres, inclòs Gabriel Escarrer, es mostren escèptics. Els empresaris demanen, reclamen, exigeixen vacunes ja. Fins i tot proposen comprar-les ells pels seus treballadors. Obliden que d’aquesta en sortim tots o no en sortim. Vendran els clients a confinar-se dins un establiment hoteler si l’entorn –restaurants, platges, bars...– no està immunitzat? Un factor més a tenir en compte. Fins i tot amb una vacunació generalitzada, és molt improbable que alemanys i britànics venguin massivament aquest estiu. Perquè la crisi econòmica també les colpeja a ells, pel Brexit o per la por, que no desapareix instantàniament.

Cal tornar a l’escriptor francès d’ascendència menorquina. «L’esfondrament del seu valor i de la seva voluntat era tan brusc que arribava a semblar-los que ja no podrien sortir mai d’aquest abisme». I en aquest instant és quan, avui més que mai, necessitam líders. Autoritats civils, religioses i militars –com s’escrivia abans a la premsa– que prediquin amb l’exemple i no es botin l’ordre de vacunació. Cercam ciutadans corrents o empresaris que, per l’activitat que desenvolupen, no han sofert una dràstica reducció d’ingressos i que hauran de ser més solidaris amb aquells que han perdut molt. Volem dirigents polítics amb seny per evitar que ningú es quedi despenjat, amb valor per sacrificar-se amb l’objectiu de ser guia i no obstacle, amb força per il·lusionar aquells que han caigut en el desencís i amb visió per redreçar una economia a la qual ara li sobren aeroport, hotels i autopistes.

Els trobarem?