No fa gaire i en un interval de a penes mitja hora la meva parella i jo vàrem rebre la notícia de la mort de dues persones prou estimades que no varen poder superar el càncer. La primera era en Xisco Tomàs, natural de sa Cabaneta i funcionari de l’Ajuntament de Marratxí, on va fer molt bona feina al Departament de Cultura i Patrimoni. La segona era na Nuri, una bona amiga que vivia a Tarragona però que havia passat alguns anys a Mallorca, on conràrem una bella i sincera amistat. Abans, ara fa aproximadament un any, ens deixà per la mateixa dolença na Pilar Sastre, ceramista reconeguda que havia fet de Marratxí i el seu entorn la font de la seva inspiració artística. Totes tres tenien en comú que eren persones relativament joves, mares en algun cas, a les quals la malaltia els furtà de cop projectes, il·lusions i ganes de viure.

Record que quan també varen diagnosticar mon pare de càncer vaig comprar un llibre titulat Cáncer, enfrentarse al reto, d’Emma Barthe (Robin Book, 1997). D’això fa ja una vintena llarga d’anys i d’alguna manera era la primera vegada que tenia coneixement de la malaltia a través d’un familiar proper: després d’ell vingueren, per aquest ordre, el meu padrí jove (un cosí), el segon dels nostres fills i un germà. Tots ells moriren a causa de la malaltia, contra la qual lluitaren en major o menor grau, cadascú en funció de les seves possibilitats i, sobretot, del nivell o malignitat de les tumoracions. Abans també hi havia mort una tia, l’única germana que tenia mon pare. No pretenc fer victimisme; em limit a constatar una realitat que probablement sigui semblant a la d’altres famílies, atesa la incidència de la que sens dubte és una de les majors pandèmies -amb permís de la covid-19- de la societat contemporània.

De fet no conec pràcticament ningú del meu entorn que no tengui un familiar o amistat afectat per aquesta malaltia, que d’altra banda creix any rere any d’una manera alarmant. Segons un estudi de la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), el càncer segueix essent amb diferència una de les principals causes de mortaldat al món, amb aproximadament 18,1 milions de casos nous en 2018 (darreres dades disponibles, segons l’estudi), mentre que les estimacions poblacionals indiquen que el nombre de casos augmentarà fins als gairebé 30 milions l’any 2040. Es tracta d’un mal xerec, indubtablement; no debades i fins fa relativament poc s’evitava utilitzar el mot «càncer», que era substituït per eufemismes com «un mal dolent» o fins i tot «un mal mal», com si es volgués remarcar la gravetat gairebé irreversible de la malaltia en la persona que el patia. Afortunadament bona part d’aquests prejudicis han desaparegut i avui dia el càncer és una malaltia que, diagnosticada a temps, és susceptible de ser superada mitjançant les teràpies i els tractaments adequats, cada vegada més eficaços i menys agressius per als pacients.

Així com he citat casos que dissortadament no varen superar la malaltia, en conec d’altres en què les persones han aconseguit sortir-ne, normalment gràcies a les bondats del tractament però també a la seva actitud davant la dolença. Tots ells gaudeixen d’una salut excel·lent i fins i tot n’han sortit reforçats, de l’experiència. De fet aquest és un dels propòsits de l’interessant llibre de Barthe: explicar de quina manera la malaltia es pot convertir -encara que sigui mal de creure- en una font d’importants beneficis per a la nostra salut física i emocional: «La enfermedad se convierte así en una útil herramienta emocional que el enfermo utiliza para intentar protegerse (...). Un entorno donde parece que uno no puede vivir ni expresarse según sus ideas y en el que las cuestiones referentes a los sentimientos han pasado, en una escala de prioridades, a un último lugar».

Dins el lògic patiment que comporta la convivència amb un malalt de càncer, hi ha efectivament un vessant emocional o espiritual que, ben conduït, ajuda sens dubte el o la pacient i el seu entorn. En aquest sentit és molt el que podem fer les persones properes, ja siguem familiars, veïnats o amics. De vegades és tan senzill com que els malalts se sentin acompanyats davant la incertesa inherent al procés que han d’afrontar. Això els llevarà ansietat i angoixa, i repercutirà de manera positiva tant en la seva qualitat de vida com en la superació de la malaltia.

Si malgrat tot això no és suficient, no ho hem d’assumir en cap cas com una derrota. Elisabeth Kübler-Ross, en la seva obra La mort, una aurora, tot un clàssic de la psicologia pal·liativa amb relació a les malalties terminals, afirma el següent: «Quan em demanen: ‘Per què persones tan bones han de morir’?, els responc, senzillament, que han après en poc temps tot allò que havien d’aprendre». Això és exactament el que ens va dir una germana de na Nuri quan vàrem telefonar-li per expressar-li el nostre sentiment i, si he de ser franc i tot i el dolor i la impotència que en aquell moment l’embargava, era la millor de les respostes que ens podia donar.