Començaré l’article amb una frase que avui en dia pot resultar poc popular: em cau bé, Taltavull. Sembla un bon home. Ha intentat modernitzar el Bisbat en un temps en que el més fàcil hagués estat un còmode «laissez faire, laissez passer». Incorporant nous perfils i donant més poder als seglars. També a les dones. Millorant - o això ha pretés, i em consta - la seva fins ara un tant anacrònica organització.
Per tant, no seré jo qui censuri al pastor pel tema de les vacunes. Però tampoc a les desagraïdes ovelles que, a la mínima que han tingut ocasió, han despotricat ferotgement contra ell. Ja se sap que entra en el sou del primer aguantar les impertinències de les segones, però en aquesta ocasió hauríem de reconèixer que els hi ho posat fàcil.
«És una llàstima, però un candidat menys a la porpra cardenalícia: el Nunci no podrà enviar un bon informe a Francesc. Certes coses no es poden passar per alt avui en dia al Vaticà. Potser amb el polonès, però no ara». Qui ahir em confessava aquestes paraules - amb molta rotunditat, tot sia dit - sap de què xerra. Seglar però habitual als cercles de poder eclesials, la seva família ha donat diversos bisbes i abadesses a l’Església.
Continuà: «I per cert, els teus amics capellans progressistes que fins fa dos dies es veien fins als seixanta anys esperant l’oportunitat de ser el nou bisbe poden veure el cel obert. I mai més ben dit». I esclatà en una sonora riallada. Personalment no crec que hi hagin canvis d’immediat a Palau. Els «tempos» espirituals, per norma general, són molt diferents que els terrenals. Tot pot quedar en un ensurt en refredar-se la sang o, efectivament, en un relleu pactat.
El que és evident és que determinats moviments ningú els fa si hom no creu en la seva impunitat. I Monsenyor, pel que es veu, va creure que ho era.
