Des de fa mesos, les pàgines web ofereixen quasi cada dia informacions i vídeos sobre les anomenades Arts Marcials Mixtes (AMM o MMA per les seves sigles en anglès). No es tracta de pàgines marginals o especialitzades. Són mitjans d’informació general. L’AMM és una lluita en la qual quasi tot val. El nom oficial és un eufemisme per amagar que es tracta de bregues de violència extrema. És tanta la reiteració informativa que, sense obrir mai una pàgina ni un vídeo, sé que una de les estrelles d’aquesta activitat violenta és un tal McGregor. Escocès, supòs. Fa estona que les casualitats em semblen dubtoses, per això em deman qui mou els fils per imposar com esport una nova brutalitat?

La Viquipèdia intenta remuntar l’origen als combats de pancraci de l’antiga Grècia. Sense arribar a l’antiguitat clàssica, es situen els inicis a una modalitat de lluita brasilera de principis del segle XX, devers el 1970 al Japó o el 1993 als Estats Units, quan s’organitzen campionats oficials. Els emblanquinadors de la nova brutalitat asseguren que les regles han evolucionat per protegir més els lluitadors. Potser, però la gàbia octogonal on es disputa el combat és una declaració de principis sobre quin tipus d’espectacle s’ofereix.

És cert que sempre hi ha hagut competicions de lluita, però fa unes dècades evolucionaven cap a una major seguretat i, fins i tot, cap a l’extinció. El karate sols marca els cops. La boxa es presentava als seus inicis com una versió de baralles civilitzades per regles de cavallers. Així i tot, a Espanya està en decadència i diaris com El País tenen per norma sols informar dels seus aspectes dramàtics: morts o lesions irreversibles. La lluita lliure, que a Mallorca tenia estrelles com Jim Oliver, omplia estadis i places de toros als anys quaranta i cinquanta. Però tothom sabia que tenia més de comèdia que de realitat.

Ara no. Ara algú intenta popularitzar una fúria extrema, que als seus inicis sols prohibia colpejar dues parts del cos: els ulls i els genitals. L’AMM és un reflex de la violència de la societat o alguns sectors de la societat s’inspiren en espectacles com L’AMM i similars? És probable que ens trobem davant un efecte especular.

Cada dia veim grups que es manifesten cercant l’enfrontament directe amb la policia. Si la protesta no acaba amb violència no es senten feliços. Ho verem durant a l’assalt del Capitoli de Washington, on l’allau de personatges d’una pel·lícula de terror eren animats per Donald Trump. Les darreres imatges han arribat de la molt civilitzada Holanda. Hi ha colles o grups d’afeccionats al futbol que queden per apallissar-se els uns als altres. Jon Sistiaga entrevistava fa uns dies a un integrant dels Ultrasur del Real Madrid que considerava part de l’espectacle la brega amb els rivals. Aquesta setmana s’ha jutjat a varis mallorquinistes per, suposadament, pegar a seguidors de l’Atlètic Balears. L’agressió al ciclista mallorquí Raúl Márquez la protagonitzà un lluitador de contacte. Després presumí en un vídeo públic de la pallissa i de la maniobra irregular de trànsit amb la qual posà en perill al ciclista.

La nova brutalitat ha arribat abans que la nova normalitat. Ben segur que al darrere hi ha interessos econòmics. Sembla que existeix un públic que va a la cerca de noves i fortes emocions, com si no bastassin les de la covid. Però el que més espanta és que ens trobem davant la promoció d’una nova societat en la qual els valors de la llei del més fort s’imposen per damunt la solidaritat i el pacifisme.