Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Gandhi-Tolstoi i la cultura de la no-violència

Com cada any, el dia 30 de gener el món educatiu celebra el Dia Escolar de la No-Violència i la Pau, dia que coincideix amb la commemoració de la mort de Gandhi, assassinat per un fanàtic hindú el 30 de gener de 1948. Enguany s’escau en dissabte, d’aquí que els centres educatius tant de primària com de secundària el celebrin durant la setmana del 25 al 29 de gener per mitjà de múltiples activitats, també es pot ajornar a la primera setmana de febrer. És un dia que a poc a poc va calant a les escoles i a la mateixa societat, arran de la creixent importància d’aquestes qualitats per a una millor convivència en el nostre món, ja de per si tan malmès. Així doncs, cal aprofitar l’avinentesa que ens ofereixen certes efemèrides per tal d’introduir-les en els currículums educatius i fer-ne esment, baldament sigui una vegada a l’any.

Porto a col·lació en aquesta setmana a dues grans figures de la no-violència i no-resistència al mal com foren Gandhi i Tolstoi, ja que en un determinat moment de la seva història personal es posaren en contacte per carteig. Amb això no estem dient que hi hagi un desig de relacionar estretament ambdues personalitats, car segurament no seria vàlida tal aproximació. Tot comença amb la profunda fascinació que suscita Tolstoi en el jove Gandhi de finals del segle XIX i començaments del XX. El fet és que arran de la Carta a un hindú que Tolstoi va escriure com a resposta a dues cartes del revolucionari i independentista indi, Tarak Nath Das, en el 1908, el qual li demanava el seu suport a la revolució contra el Raj Britànic i que fou publicada en el diari hindú The Free Hindustan, Gandhi s’adreçà a ell (carta de l’1 d’octubre de 1909) per demanar-li si l’autoria de la Carta era seva i aprofità també l’ocasió per a descriure la situació dels hindús a la colònia britànica de Transvaal (Sud-àfrica) on es trobava com a defensor de la seva causa. La immigració dels indis cap a Sud-àfrica havia començat a partir del 1861, amb l’abolició de l’esclavitud i després d’unes dècades de treball dur, vist el seu creixement exponencial, començaren a desvetllar sentiments hostils entre els europeus allà instal·lats. Això provocà augment d’impostos, un munt d’entrebancs per a aconseguir llicències, limitació de moviments acompanyats tots ells per comportaments xenòfobs de part dels europeus. Mentrestant, es desencadenà la Segona Guerra Bòer, que enfrontava independentistes d’origen neerlandès amb els colons britànics (1899-1902). Gandhi, en un principi, es mantingué fidel a la Corona Britànica. Encara creia amb la civilització, elegància i cultura de l’imperi Britànic. Més endavant, s’adonarà de les diferències entre la cultura occidental i la cultura hindú, considerant la primera com a materialista i la segona més espiritual. A partir de 1904, després d’haver finalitzat la seva tasca com a advocat, decideix romandre a la zona per ajudar els seus compatriotes des d’un vessant més periodístic. Fundà Indian Opinion i visqué en una comunitat rural (granja Phoenix) en la qual se seguien les idees igualitàries de Tolstoi presents en El regne de Déu és dins vostre, que posaven l’accent en l’educació igualitària entre homes i dones i en la formació en els valors de la veritat, justícia i no-violència. Gandhi envià un exemplar de la revista a Tolstoi el qual, en carta de 7 de setembre de 1910, li agraí. Serà l’última carta que adreçarà a Gandhi, ja que va morir el 20 de novembre de 1910, quan es trobava en el balneari d’Astàpovo.

Tolstoi va ser tot un model per a Gandhi, que ens recorda moltes de les seves opcions. Des de Iàsnaia Poliana, la seva ciutat natal, Tolstoi era capaç de barrejar la feina d’escriptor amb les labors agrícoles, va començar a vestir-se com a pagès, alliberar els seus servents, es va preocupar pel poble i la seva alfabetització. Es va fer vegetarià i renuncià a alguns plaers, com fumar i les relacions sexuals, talment com ho va fer Gandhi posteriorment. En el relat Quanta terra necessita l’ésser humà per a viure? —que James Joyce considerava la més gran literatura del món—, mostra la immensitat d’una frontera romàntica i vaga, d’amples espais que impliquen el contacte amb les forces naturals en llur aspecte grandiós i ferotge, capaç de deixar enrere el corromput món de la civilització urbana i així afrontar els perills i les purificacions morals de la frontera. Potser és una pregunta retòrica; és a dir, realment necessitem tantes coses per a viure?, tanmateix, Tolstoi, es desprengué dels seus béns fins a causar un greu conflicte amb la seva dona i els fills. Es diu que a Guerra i Pau, el comte Pierre Bezúkhov i el príncep Andrei Bolkonski són d’alguna manera dos alter ego del mateix escriptor, dos aspectes de la seva vida i del seu pensament. La dualitat que existeix en tot ésser humà. Probablement Pierre reflecteixi amb més precisió les inquietuds de Tolstoi, sobretot el desig de trobar la veritat. Això és també el que cercava Gandhi, la veritat. Amb la lectura del Regne de Déu, Gandhi resta seduït per la força de les seves conviccions: abolició de la guerra per mitjà de la resistència passiva i la no-violència, i així aconseguir un món més just i pacífic, proclamant un regne possible, perquè així Déu podria ser temptat a passejar una altra vegada pel jardí. Aquesta és la teologia tolstoiana. El carteig que, dissortadament, va durar poc temps a causa de la mort de Tolstoi, descriu algunes idees comunes, com el de la desobediència civil —que té com a referència a Henry David Thoreau— i l’esmentat projecte de la no-violència, en un món espasmòdic i trèmul. Per exemple, com molt bé esmenta Domenico Losurdo, en l’àmbit de l’Imperi britànic, els esclaus negres emancipats des de 1833, foren substituïts pels culis indis i xinesos, considerats com a esclaus temporals. Aquests indis provocaven tal hostilitat entre els britànics que feia difícil llur convivència. Gandhi va viure en primera persona aquest racisme i segregació dels britànics que serà transcrit de manera detallada en la seva Autobiografia. Ell que havia admirat les lleis, el poder i la cultura britànica, ara s’adonava que era una simple façana; ara era vist com a un culi, maltractat per persones que no tenien les maneres, l’educació i els estudis que ell havia assolit. És a Sud-àfrica quan es comença a fortificar el concepte de la no-violència davant els abusos i les humiliacions del poder colonial, gràcies a lectures com el Bhagavad-Gita, el Sermó de la Muntanya (cf. Mt, 5-7), la mateixa experiència personal i a corrents teosòfics que cercaven una alternativa basada en l’ahimsa, la no-violència, practicada amb respecte cap a qualsevol ésser viu tot seguint la tradició jainista. En el 1906 va fundar la Passive Resistance Association que més tard serà batiada com a Satyagraha Association, per a designar aquella força que no procedeix de la violència, però tampoc d’una renúncia passiva, sinó del coratge de la veritat (dharma) i del respecte incondicional per la vida. Però la teoria de l’ahimsa no és gens fàcil, ja que nosaltres infligim violència contra altres éssers vius. El simple fet —diu Gandhi en l’Autobiografia— que jo mengi, begui o em mogui, implica necessàriament himsa, és a dir, destrucció de vida per mínima que sigui. Si la base de l’ahimsa és l’harmonia de la vida, l’error d’un sol individu ens afecta a tots. És el típic argument del darwinisme social. Tots aquells que s’han proposat convertir la terra en un paradís han acabat creant un infern (Karl Popper). Ahimsa-himsa forma part de tot ésser humà, difícil de manllevar, tanmateix tenim la capacitat d’aconseguir que aquesta himsa quedi reduïda a no res. Encarnar l’ideal de la no-violència ha estat una utopia que Gandhi va voler materialitzar, però altres forces no l’han feta possible. Un simple exemple, l’Índia actual és un dels països més violents del món i les ensenyances de Gandhi sembla que han romàs desateses. Acabo amb una reflexió final de Tolstoi, escrita en el 1896 sota el nom de Carthago delenda est i que és totalment actual: «Cada any passa que s’organitzen més i més societats per la pau, més i més sovint se succeeixen els congressos per la pau, on es reuneix la millor gent d’Europa per comentar la qüestió de l’armament i dels preparatius de guerra, qüestió que entrebanca la via de la humanitat per a complir els seus objectius [...] Ja no queda cap persona culta i assenyada que no vegi el mal terrible, clamorós, que provoquen les boges preparacions cap a la guerra d’uns pobles units amistosament entre ells, privats de motius per a lluitar els uns contra els altres, i que no hi hagi pensat en la manera d’eliminar aquest mal terrible, boig».

Compartir el artículo

stats