Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Contra el virus del curtterminisme

Quan és tocar l’any des de la declaració oficial de la pandèmia de la covid-19, continuem immersos en el món de les incerteses econòmiques, socials, vitals, científiques, i polítiques. No obstant això, alhora que s’allarguen en el temps aquestes incerteses, emergeixen dues grans certeses. La primera és que la pandèmia ha estat un colossal recordatori de les febleses dels mecanismes predictius, i de la falta de preparació de les nostres societats de risc per a fer front a crisis futures. La segona de les certeses és que, encara que el present i el futur siguin incerts, la societat en el seu conjunt, però, especialment, les persones més desfavorides i les classes més subalternes, necessiten certeses de poder continuar vivint en societats d’un relatiu benestar. En cas contrari, poden desencadenar-se monstruosos processos socials feixistoides, polaritzadors, de descohesió social que compliquin molt la convivència democràtica.

Les conseqüències de la pandèmia interpel·len, doncs, als i a les demòcrates a posar fi al que, a finals del segle passat, Ulrich Beck va denominar «l’economia política de la inseguretat». És més, la coronacrisi obliga a implementar polítiques per a què no continuï sent cert, si ho ha sigut del tot alguna vegada, que -cito aquí a John Lanchester- «la por és, històricament, l’emoció més important en economia». Per a això, cal vèncer el tan estès, des de fa massa temps arreu de «les Espanyes», virus del curtterminisme.

Val dir que existeix, diguem-ho així, una soca balear d’aquest virus, amb una capacitat de difusió vírica molt potent. Una de les senyes de les identitats illenques és l’absència d’estratègia planificada per a fer realitat el que s’estableix en l’Estatut d’Autonomia (art. 12.3) que mana als poders públics autonòmics tenir «com a principis rectors de la política econòmica i social, el desenvolupament sostenible encaminat a la plena ocupació, la cohesió social i el progrés científic i tècnic, de manera que s’asseguri a tota la ciutadania l’accés als serveis públics i el dret a la salut, l’educació, l’habitatge, la protecció social, el lleure i la cultura». La fidelitat a aquests principis rectors requereix mirades més llargues que la de temporada turística a temporada turística, boom immobiliari a boom immobiliari, crisi industrial a crisi industrial, de, en definitiva, legislatura a legislatura... Altrament dit, és urgent engegar una estratègia integral –per exemple sobre la base dels treballs fins ara coneguts del CES de les Illes Balears sobre la prospectiva Horitzó 2030 (H2030)- i activar nous mecanismes de «diàleg social reforçat» en els quals sigui rellevant la presència del moviment social impulsor de posar «la vida al centre».

La pandèmia coronavírica –la primera global de l’era de l’antropocè- és, potser, l’últim avís que el mètode de «primer el que és urgent, i després les coses importants» ha caducat si allò que volem és quelcom més que, en expressió de Jorge Riechmann, «col·lapsar millor». El que és important ha esdevingut urgent, i algunes pretèrites suposades urgències han deixat de ser-ho. La governança democràtica d’aquests temps d’incerteses requereix, certament, afrontar les urgències socials provocades per l’aturada sobtada d’activitats econòmiques, i, conseqüentment, el col·lapse del principal sistema primari de distribució de renda: l’anomenat mercat de treball. En aquest sentit, bé estan els ERTOs, les prestacions especials als Fixos Discontinus, els ajuts als sectors més damnificats per les necessàries mesures restrictives, les millores de la Renda Social Garantida de les Illes Balears, fins i tot, bé està, malgrat les seves insuficiències i defectuós disseny, l’Ingrés Mínim Vital, i la majoria de les decisions –en alguns casos molt millorables, i amb alguns problemes molt seriosos d’aplicació- que en matèria laboral i social han pres l’administració estatal i l’autonòmica en aquest gairebé any de pandèmia. Algunes totèmiques pseudoprioritats pretèrites, dit sense embuts, no sols han deixat de ser-ho, sinó que ja no tenen cap justificació. Per exemple, té sentit projectar milionàries campanyes públiques de promoció turística per a aquest 2021? En el supòsit que la pandèmia permeti l’activitat turística, no és més que suficient la demanda turística continguda?

Tanmateix, com crec que la magnitud de l’impacte socioeconòmic de la pandèmia a les Illes Balears del model econòmic del TTT (Tot Turisme i Totxo) és una cosa encara desconeguda, i que –com en tantes coses relacionades amb les diferents dimensions de la crisi ecològica- la solució tecnològica (la vacuna) no ens retornarà al punt de partida d’abans de la pandèmia, no ens podem permetre una altra infecció del virus del curtterminisme. Cal governar pensant, també, en les futures generacions. Avançar en el canvi de model (de creixement i de repartiment de la riquesa) ha esdevingut de màxima urgència.

Tony Wheeler -un autor defensor del viatge independent- en el seu llibre En defensa del viatge sosté que continuarem viatjant, però que ho farem d’una altra manera, i es pregunta si serà el coronavirus el senyal definitiu que hem de fer alguna cosa [més enllà de retòrica] amb el canvi climàtic. Com, a tall d’exemple, l’avió ecològic no existeix ni existirà, sobren ampliacions dels nostres aeroports, i falta estratègia decrecionista en matèria turística. D’altra banda, Wheeler, tot assenyalant un seguit d’ensenyaments humans, tècnics, científiques, etc. a col·lació de la covid-19, i, en un moment determinat del seu text insinua la necessitat de la Renda Bàsica, és a dir, d’aquest ingrés monetari incondicional que garanteixi a tota la població la seva existència material (com té garantit el dret a l’ensenyament o a la salut), i, actuant ex-ante, elimini el risc de pobresa. Recordi’s que l’últim informe d’Oxfam-Intermón situa a Balears en primera posició del rànquing de comunitats autònomes espanyoles en increment percentual de la pobresa. Una incòmoda realitat intrínsecament lligada al nostre model econòmic i social.

L’autor d’ En defensa del viatge escriu: «Paraules prohibides –per a polítics de dretes- com a renda bàsica universal (RBU) s’han convertit en temes de conversa quotidians». Mala peça al teler que en parlin les dretes i no ho facin les esquerres que governen al Consolat de la Mar i a La Moncloa. Perquè de RBU n’hi ha dos models: el de dretes (un artefacte substitutiu d’allò que coneixem com a Estat del Benestar), i el d’esquerres (una proposta de major distribució de la riquesa per a millorar l’actual welfare state).

El curtterminisme de les esquerres pot, desgraciadament, no barrar les estratègies de les dretes neoliberals que van dissenyant un futur de més desigualtat, inseguretat i incertesa. No seria la primera vegada a la història que això succeeix. Atents!

Compartir el artículo

stats