Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Indústria balear: el rèquiem dels miops

«Viatjar és quasi igual que conversar amb homes d’altres segles»

René Descartes (1596-1650)

Pare de la filosofia moderna, racionalisme i mecanicisme radical

Joseph Biden i Pedro Sánchez Pérez-Castejón no pertanyen a la mateixa classe de polítics. El primer ja treballa en un pla massiu de vacunació que pot deixar en evidència qualsevol estat europeu. Pel que sembla, utilitzant els enormes recursos mèdics de l’Exèrcit nord-americà. Podria ser molt irònic que el país més castigat pel Sars-Cov-II passi a ser un dels més segurs en menys temps. El segon és capaç de condemnar a un dels sectors més dinàmics de l’economia del seu país, si fem cas de les seves paraules a la seu de l’Organització Mundial de Turisme. Faran bé els empresaris balears -i de passada, els seus polítics- no en preguntar-se quin mes comença la temporada. Sinó quin any. Tot indica que fins el 2022, no en tornarem a tenir una «normalitzada». No obstant, el més probable és que que no tornem a tenir grans ocupacions sostingudes fins el 2023.

Hi han diverses raons per pensar així. La primera, és que es va detectant en diferents àmbits governamentals un sentiment: por. Per tant és ben possible que els regidors del Vell Continent no vulguin tornar a experimentar els «corredors segurs»: fins que no hi hagi un mínim d’un 70%, de població vacunada, no s’obriran les fronteres turístiques. Caigui qui caigui. Sense preguntar-se si els metges militars europeus poden vacunar igual de bé que els USA…

La segona és que vint-i-set polítiques diverses contra un mateix enemic pot ser sinònim de caos. Com avança Victor Pujol de Lara, -analista del Centro de Seguridad Internacional de l’Universitat Francisco de Vitoria-, la política de vacunació espanyola (amb disset sub estratègies diferents) crea incertesa a la comunitat internacional. Tot això, esperant que els nous ceps es dominin i que les temporalitats assenyalades per les farmacèutiques -de sis mesos a un any- siguin vàlides.

La tercera raó per la qual s’apunta el 2023 com a «any zero» de les Balears i bona part d’Espanya és específicament financera. I és que aquests dos anys que resten és ben possible que s’acabin de perfilar operacions rellevants. Que podrien possibilitar concentracions de capital poc vistes en aquestes contrades. I fins aquí, puc escriure.

La quarta raó és de tipus de gestió econòmica de la pandèmia. No són pocs els llocs on es pensa -i amb raó- que no és amb més préstecs que es recuperaran les cadenes espanyoles. Sinó amb menys despeses. Com assenyalaven Christie Co i Ernst & Young Hospitality als seus respectius «dossiers» especials sobre covid-19 , una de les grans diferències entre la resta del continent i Espanya és que més enllà dels Pirineus s’adopten mesures de protecció al treballador. Per tant molts Governs han començat una sèrie d’accions encaminades a mantenir sous. Des d’ exempció de tributs i aval al 100% de noves línies de crèdit fins a introduir-se en Consells d’Administració d’empreses hoteleres i aeronàutiques. Diners a canvi de treballadors, aquesta és la consigna. No es pot dir el mateix dels acords a Espanya: en un any sense entrades, la minva d’impostos ha brillat per la seva absència. O l’obligatorietat de la viabilitat per tenir ajuts: els han fet quasi inaccessibles. Sabuts aquests detalls, jutgi el lector si tan sols ha estat l’empresari qui ha creat les cues a l’INEM.

Aquesta política miop envers l’empresa local necessitada és possible que es pagui aviat. No falta tant pel dia que, en reunir-se els regidors d’aquesta comunitat amb els principals empresaris presents a les Illes Balears, s’hagin de contractar traductors. Queda pel secret professional dir-los els idiomes.

Compartir el artículo

stats