Cada vegada que hi ha una crisi, els voltors miren de fer negoci amb les pensions públiques. Des de la posició dominant que els proporcionen determinats mitjans de comunicació, ens inunden amb un discurs catastrofista: «la societat envelleix, de cada vegada hi ha menys treballadors per jubilat, no podrem pagar les pensions públiques... hem d’afavorir els plans privats de pensions!».
Per afrontar aquest catastrofisme, el podem analitzar per parts.
L’esperança de vida. Durant els darrers anys, l’esperança de vida s’ha incrementat molt. Però convé explicar el motiu d’això: gràcies a les millores sanitàries, ha davallat molt el nombre de menors morts. Les xifres canten: durant el període 1975-2019, l’esperança de vida (en néixer) ha crescut 10 anys; en canvi, l’esperança de vida en haver complert els 65 anys, només s’ha incrementat en 6 anys.
També està demostrat que l’esperança de vida depèn de la classe social: una dona de neteja d’una universitat viu de mitjana deu anys menys que una catedràtica. Regular la jubilació sense tenir en compte la penositat de la feina és injust i classista.
I quina qualitat de vida tenim durant els darrers anys de vida? Un indicador del qual no se sol parlar és el d’anys de vida saludables (AVS), que mostra quants d’anys vivim sense patir una discapacitat important. En complir 65 anys, als ciutadans de l’estat espanyol ens queden de mitjana 11,4 anys de vida saludable. És a dir, amb l’edat de jubilació als 67 anys, menys de la meitat de la vida que ens queda (estadísticament) la viurem en condicions saludables. Per cert, aquest indicador sí que està en regressió, i no en sentim a parlar! Quina crueltat fer-nos jubilar quan saben que no ens queda temps de gaudir!
El nombre de treballadors per jubilat és una dada fal·laç. Un exemple: durant els darrers cinquanta anys, el percentatge de població que fa feina al camp s’ha reduït dràsticament, sense que ho hagi fet la capacitat de producció. Això indica que, a l’hora d’enfrontar el debat sobre la sostenibilitat de les pensions, és molt més important la productivitat que no la ràtio entre treballadors i jubilats. Els economistes vinculats a la banca han fet prediccions catastrofistes sobre la situació de les pensions per als anys 1990, 2010, 2020... Sempre han errat, però els encara els contracten perquè ens continuïn espantant.
Cal parlar també del finançament del sistema de pensions. A l’estat espanyol, les pensions s’alimenten d’una petita part dels doblers mobilitzats al mercat laboral: les cotitzacions. A més a més, les cotitzacions estan limitades amb topalls màxims per a les persones que cobren més. En canvi, amb els nostres imposts finançam que els plans de pensió privats desgravin.
Algunes dades comparatives: mentre França dedica el 13,8 % del PIB a finançar les pensions (Àustria, un 14 % i Itàlia un 16,2 %), Espanya només n’hi dedica el 10,9 %. La mitjana de la Unió Europea és d’un 12,4 %. A tot això cal afegir-hi les dades lamentables sobre el frau fiscal a l’estat espanyol (90.000 milions d’euros anuals, segons els tècnics d’Hisenda) i el frau laboral (un 25 % d’economia submergida). És a dir, si no disposam de més doblers per a finançar les pensions és perquè no hi ha la voluntat política de fer-ho. Que les pensions ens financin únicament amb les cotitzacions és una decisió política, i només passa en 8 dels 28 estats de la Unió Europea. En la resta, les pensions es financen també amb altres fonts: beneficis empresarials, plusvàlues, dividends, interessos de préstecs, emissió de deute públic, imposts específics destinats a aquesta finalitat...
El Pacte de Toledo va limitar el finançament de les pensions a les rendes del treball, en un context en què perden molt de terreny respecte a les rendes del capital. Mentrestant, han dinamitat el sistema reduint les cotitzacions socials i aprovant reformes laborals que disparen l’atur i dinamiten els salaris.
Els plans de pensions privats no tenen la solvència dels plans de pensions públics. Segons un estudi de la IESE Business School, de 313 fons de pensions privats espanyols, 58 van tenir una rendibilitat negativa; i, la resta, pràcticament nul·la. Aquests plans serveixen sobretot per engreixar les fortunes del capital financer: qui hi guanya segur és l’entitat financera i la gestora que en cobra les comissions. UGT i CCOO són accionistes de l’entitat Gestión de Previsión y Pensiones, participada també pel BBVA, que gestiona les pensions del personal empleat públic de l’Administració general de l’estat. Per als mercats financers, les pensions públiques són un botí cobejat, un actiu per mobilitzar al casino financer mundial que perpetua la financerització de l’economia que perjudica la majoria social.
De tot això se’n parla poc, en canvi hi ha molts d’altaveus per a la gent que ens vol atemorir, amb l’objectiu de deteriorar el sistema públic de pensions. Ens volen inculcar la idea que el futur de les pensions són els plans privats. Però això no és el futur: és el que passava al segle XIX: la minoria que tenia ingressos diferents a les rendes del treball (bens immobles, participacions en empreses...) podia estalviar i garantir-se un futur, mentre que les persones que només tenien com a font d’ingressos el salari, acabaven els seus dies en la pobresa més extrema.
Abans del 1900 no hi havia seguretat social ni pensions a l’estat espanyol, i no exisita el «problema demogràfic»: la majoria social era jove! Per què? És molt bo d’explicar: les pensions públiques són una conquesta social del moviment obrer. Perquè les pensions són una conseqüència de la lluita de classes. Ara que les pensions estan amenaçades, la manera d’enfortir-les és enfortir també el moviment obrer. I combatre la mentida.
Perquè, ara per ara, el 70 % de les pensions no superen els 1.000 euros mensuals. Perquè el 20 % de les pensions contributives (i totes les no contributives) estan per davall del nivell de pobresa. I perquè –encara que la despesa total s’incrementarà amb el temps per mor de l’evolució demogràfica– s’estima que el 2030 l’estat espanyol dedicarà a les pensions el mateix que avui hi dedica Alemanya.
