Els personatges encadenats a la caverna contemplen una realitat deformada. Els presoners creuen que les ombres del món interior són l’única realitat, però el que veuen són projeccions d’objectes artificials provocades per un foc. A l’exterior és on es troba la realitat. A la caverna del Consolat de la Mar succeeix el mateix que a la de Plató. Es contempla una realitat deformada o, almanco, parcial.

Francina Armengol, Patrícia Gómez i la seva cohort d’assessors analitzen les conseqüències de la pandèmia de la covid-19. Després d’una primera onada que deixà les Illes Balears entre les menys afectades, tot ha anat a pitjor.

Cada dia es prenen noves/velles mesures per posar fre a la propagació del virus. Avui es tanquen les sales de festes, demà els interiors de cafeteries i restaurants i l’endemà es clausuren del tot. La tornada a la normalitat es deixa en mans d’una vacuna que es reparteix amb una lentitud que a tothom posa molt nerviós perquè demanam un impossible: que en uns dies tota la població quedi immunitzada. No hi ha tantes vacunes per a tants braços com la reclamen. La producció no pot atendre en poques setmanes la demanda mundial.

La presidenta i la consellera prenen les decisions envoltades d’assessors i funcionaris que, com elles mateixes, cada mes cobren puntualment el seu sou. Sense les rebaixes salarials que han buidat les carteres d’autònoms, treballadors en ERTO o directament acomiadats. La imatge deformada que reben en la caverna del Consolat de la Mar és que tothom té ingressos regulars quan arriba el dia 30. Dimarts passat sortiren del seu ensomni. Quatre mil petits empresaris, autònoms i treballadors de la restauració sortiren al carrer a protestar. Ho feren malgrat la sorprenent prohibició de la delegada del Govern, Aina Calvo.

Ningú pot defensar l’incompliment de la llei. Ningú assegurarà que no és necessari prendre mesures per controlar la pandèmia i evitar el caos hospitalari. Però ningú ha recordat que en unes illes abocades al negoci de l’oci, desenes de milers de professionals s’han quedat sense ingressos. I sense estalvis. Primer foren tres mesos de confinament total. Després, un estiu que sols ajudà a sobreviure. Ara, un nou tancament gairebé complet dels negocis.

L’esclafit de ràbia de dimarts hauria de fer entendre a tots aquells polítics i treballadors que, de moment, tenen garantit el seu sou públic, que n’hi ha d’altres que estan desesperats. Polítics amb càrrec, assessors, funcionaris i fins i tot jubilats són –som–, ara mateix, uns privilegiats. Però tots ells haurien –hauríem– de mirar fora de la caverna per descobrir una realitat molt més terrible. Una realitat que l’allargament dels ERTO sols apaivaga parcialment.

Ben segur que alguns dels que es manifestaren no tenien en compte les necessitats d’altres que ho passaven malament mentre omplien les caixes registradores. Ben segur que un grapat d’ells evitaven pagar una part dels impostos i cobraven o pagaven en negre tots els euros que podien amagar al control d’Hisenda. Uns doblers que ara ajudarien a combatre la crisi. Però la qüestió és ara mateix radicalment diferent. Avui parlam de negocis que han quedat a zero. De famílies que militaven en la classe mitjana i ara formen les anomenades coes de la fam.

D’ençà que el món és món, només hi ha una solució quan alguns tenen molt i altres gairebé res: repartir millor. Si baixen els ingressos i pugen les despeses de l’Estat. Si es necessiten més doblers pels qui menys tenen, no en queda altra que traspassar recursos del costat de l’abundància al de l’escassesa. Però és probable que aquesta realitat arribi deformada a la caverna del Consolat. I a la del Parlament. I a la de l’administració en general.