Dia 6 de gener, quan alguns encara esperam els regals dels Reis, ha estat el dia que ens ha duit un cop d’estat com Déu mana. A les dues del capvespre un grup de ressentits musculats, tatuats i armats han assaltat el Congrés dels EUA.
Sabem que s’havia convocat una manifestació a favor del règim autoritari actual i que, en el moment exacte quan el Congrés ratificava els vots del Col·legi Electoral, ha començat el batibull. A defora del Congrés els manifestants esperaven ansiosos els oradors principals, el president, un fill seu i l’estafador Rudy Giuliani, els quals amb discursos inflamatoris, absolutament falsos i de retòrica exaltada han fet bullir la sang dels manifestants, qui, instigats per les paraules del president, han començat a caminar amb actitud amenaçant cap al Capitoli.
Un d’ells, segons sembla, s’ha apoderat d’un escut d’un policia i l’ha estrellat contra una finestra del Capitoli. A partir d’aquí tot ha anat molt ràpidament. Molts altres manifestants, ja convertits en insurrectes i terroristes, han entrat al Capitoli. La policia s’ha vist desbordada, però ha tingut temps de menar els congressistes a un lloc segur. Tots hem vist les imatges: dignes senadors i funcionaris del Congrés acovardits, esglaiats i arquejats darrera la tarima de l’hemicicle en una sèrie d’imatges que per a qualsevol espanyol li recorden un no tan llunyà 23 de febrer.
Una funcionària previsora ha arrambat amb les carpetes i capses amb els vots del Col·legi Electoral i els ha amagat a un lloc segur. Els insurrectes, tanmateix, han entrat a l’hemicicle i han forçat el seu pas cap als despatxos dels representants i senadors. Un d’ells ―desafiant i provocador― s’ha fet una foto al despatx de la presidenta del Congrés, peus embotats damunt el seu escriptori. Un senador, lluny de distanciar-se del desgavell i del terrorisme, s’ha fet selfies festives. Un altre ha continuat recaptant fons a través d’un crowdfunding, com si no passàs res. El president no ha dit ni mu, fins que al cap d’unes hores ha piulat afirmant que els insurrectes eren gent «molt especial» per a ell.
Com és possible que en un dia tan assenyalat els responsables de la seguretat del Congrés hagin badat tant? Per què estaven tan poc preparats per aquesta possibilitat que tothom entreveia? Ara mateix, de forma exemplar, el Capitoli torna a ser un lloc segur i els congressistes ha tornat als seus seients i han ratificat els vots del Col·legi Electoral. Els insurrectes, mentrestant, s’han dispersat. Hi ha hagut molt poques detencions i la policia, inexplicablement, ha deixat sortir impunement els terroristes del Capitoli. Abans, una dona que perseverava en entrar-hi ha rebut un parell de trets de la policia i ara és morta. L’acció policial ha estat flonja i s’ha dit que si els insurrectes haguessin estat manifestants pro Black Lives Matter, hi hauria hagut moltes més detencions d’afroamericans, sense camisa i panxa enterra amb les mans engrillonades per darrera.
Amb tot el que ha passat des del 3 de novembre tots hem cobrat consciència que el procés burocràtic de les eleccions dels EUA, en gran part establert en el s. XVIII, està ple de cruis que fan trontollar l’edifici de la democràcia. Durant aquest procés de tres mesos pràcticament, cada clivell ha estat una oportunitat pel gangsterisme del règim actual per crear confusió i robar unes eleccions.
No oblidem, però, que els Reis no s’equivoquen mai a l’hora de donar regals i enguany, malgrat aquests entrebancs, el gran obsequi ha estat que el Senat l’acaben de guanyar, el mateix dia 6 i després de moltes legislatures de dretes, els defensors de la democràcia.
