El Nadal de l’any 2020 ha estat un Nadal caracteritzat per l’increment espectacular del comerç electrònic, i, en especial, de les compres efectuades pels consumidors a grans plataformes multinacionals del comerç electrònic com poden ser Amazon o Aliexprés. Aquest increment de les compres a grans multinacionals del comerç electrònic per part dels consumidors ha provocat l’alarma del sector del petit comerç local que està vivint els seus pitjors moments. La crisi sanitària provocada per la covid-19, i la conseqüent crisi econòmica que ha dut parella, ha generat un canvi sense precedents dels hàbits dels consumidors; uns consumidors que s’han llençat en massa durant els darrers mesos a la compra on line, en clar perjudici al comerç local de proximitat. Tot plegat ha generat manifestacions poc heterodoxes per part dels comerciants, tal i com fou la pública oposició de la patronal Afedeco a què Amazon creés un centre de repartiment logístic al polígon industrial de Son Morro de Palma. Aquestes actituds patronals contràries a les multinacionals de la distribució, simplistes al meu entendre, no són més que una nova manifestació de la vella ideologia luddista. El nou luddisme patronal del segle XXI acusa als centres logístics de la ruïna econòmica que pateix el comerç illenc, de la mateixa manera que els sindicalistes anglesos del segle XIX acusaven a les màquines de vapor de la taxa d’atur obrer. El problema del petit comerç local és, al meu modest entendre, molt més profund. Les causes de la desfeta del petit comerç local són múltiples, i s’han d’analitzar amb detall totes elles. Així, al meu parer, la crisi del comerç local illenc es podria resumir en les deu causes següents:

1.- La manca d’informatització i de distribució logística dels petits comerços: quin percentatge dels petits comerços tenen pàgines webs atractives, àgils, còmodes i ràpides per vendre els seus productes als consumidor directament on line competint amb les grans plataformes? Quants d’ells tenen un canal logístic de distribució porta a porta que sigui gairebé gratuït pel consumidor?

2.- La manca d’aparcament i/o transport públic als centres de les ciutats: entrar a una gran ciutat de les Illes Balears, si vius fora d’ella, es converteix en un calvari. No tenim un transport públic àgil i barat; i, al mateix temps, es persegueix per part de les autoritats al cotxe privat amb restriccions circulatòries i multes. Pel consumidor de «fora porta» és molt més còmode entrar a una web, comprar un producte i que t’ho duguin a ca teva, que no agafar el cotxe i passar el calvari d’entrar a la ciutat i pagar aparcament.

3.- La proliferació dels grans centres comercials: la culpa de la crisi del petit comerç no ve només provocada per les compres fetes pels consumidors a Amazon o Aliexprés. Poc es parla darrerament de l’impacte que ha tingut sobre el comerç local de les Illes Balears la construcció de centres comercials com poden ser Porto Pi Centre; Fan Mallorca Shopping; o Mallorca Fashion Outlet. Per no parlar de les gran superfícies comercials: Alcampo; Brico Depôt; Carrefour; Decathlon; El Corte Inglés; Eroski; Kiabi; Leroy Merlin; Media Markt; Primark; Toys ‘R’ Us; etc.

4.- El frau de llei que és, en si mateixa, la mal denominada «economia col·laborativa»: les grans empreses distribuïdores de comerç electrònic s’aprofiten freqüentment d’un frau de llei generalitzat, utilitzant per distribuir els seus productes a falsos autònoms i a personal extern subcontractat, que fan feina sense cap tipus relació laboral permanent amb l’empresa mare. D’aquesta forma, les multinacionals redueixen al mínim els costos laborals en comparació al comerç tradicional de proximitat. Tot això passa impunement i sense que les autoritats i els sindicats de treballadors facin absolutament res per canviar la situació. El dumping social és la base que permet bona part de la rendibilitat de la «nova economia».

5.- La fiscalitat: com ens anirien les coses als ciutadans i a les multinacionals del comerç electrònic si tinguéssim una fiscalitat que obligués a què els productes que es venen aquí per internet haguessin de pagar íntegrament els seus impostos aquí, provingués el producte d’on provingués? I de l’impost de societats que paguen aquestes societats multinacionals, i del lloc a on el paguen, ja millor que ni en parlem... El dumping fiscal és la base que permet bona part de la rendibilitat de la «nova economia».

6.- La flexibilitat horària: el petit comerç ha batallat durant dècades per evitar l’obertura dels comerços en diumenges i festius. Una hipotètica ampliació dels horaris comercials del petit comerç ha xocat sempre, entre altres factors, amb un conveni col·lectiu laboral del sector de profunda rigidesa, que contrasta amb la flexibilitat laboral que solen tenir pactada les grans superfícies en els seus convenis col·lectius propis. Les grans plataformes electròniques, per no tenir, no tenen habitualment ni conveni col·lectiu negociat ni treballadors directament empleats. De forma paradoxal, el consumidor té també ell de cada cop més uns horaris laborals intempestius que fan que demandi poder comprar en les hores que li queden lliures, siguin aquestes les que siguin; sent aquest motiu el que fa que el consumidor opti, de cada vegada més, per la compra a distància. Amazon ho té clar i està impulsant a nivell mundial l’entrega de les seves comandes a punts de recollida fixes, automatitzats i d’obertura 24 hores/ 365 dies any, que permeten que el consumidor pugui anar a recollir els productes comprats en qualsevol moment del dia o de la nit sense que hagi d’estar pendent del repartidor de la companyia.

7.- La diferenciació del producte: el comerç local s’ha de caracteritzar, al meu entrendre, per vendre un producte preferentment manufacturat, de producció local a ser possible, i fortament especialitzat. Poca gent anirà a comprar a una botiga un producte genèric fabricat a Àsia si ho pot comprar exactament igual per internet a un millor preu i que li duguin a la porta de casa seva.

8.- La llengua: anar a una botiga i que m’atenguin en la meva llengua és, per mi, un plus; i n’estic cansat d’anar darrerament a comerços de tota la vida, i haver de girar la llengua perquè el dependent no m’entén. M’he trobat durant la darrera dècada un fenomen nou creixent: dependents que no m’entenen si em dirigesc a ells en mallorquí, al temps que atenen al client del costat en anglès i alemany. Tant de bo molts de botiguers haguessin tingut un poc més de cura del client indígena aquests darrers anys, ja que solem ser els clients més fidels.

9.- El preus dels lloguers: la liberalització dels preus del arrendaments comercials, executada l’1 de gener de 2015, ha esdevingut en una desfeta pel comerç tradicional. Aquesta liberalització ha estat el fruit de l’aplicació plena d’un Reial Decret aprovat inicialment pel «socialista» ministre d’economia Miguel Boyer l’any 1985 (Reial decret-Llei 2/1985, de 30 d’abril, sobre mesures de política econòmica); un Reial Decret que ha estat posteriorment mantingut per la resta de governs de tots els colors polítics que l’han succeït. La implementació completa d’aquest Reial Decret ha provocat que s’hagi produït des de l’any 2015 un increment brutal dels preus dels lloguers dels locals comercials que ha fet que una bona part dels comerços tradicionals no hagin pogut assumir l’increment del preu del lloguer imposat pels propietaris, havent hagut de deixar el local que ocupaven i tancar el negoci.

10.- «Consejos vendo y para mí no tengo»: conec un parell de botiguers que es passen el dia flastomant en contra d’Amazon, i, al temps, no aturen de rebre paquets al seu domicili particular amb l’etiqueta de «prime». No és el mateix receptar que prendre.