Com a societat estem aplegant, de nou, tard a una correcta educació afectiu sexual a les nostres criatures. No podem derivar tota la responsabilitat a l’escola pública pels motius que siguen, com la falta de coneixements adequats, etc.
L’aspecte sexual i eròtic de les nostres vides o de les vides de la nostra joventut no pot descansar sobre la pornografia, com està passant. I aquest potent negoci mou molts diners i els continua guanyant precisament per falta de regulació i d’una correcta forma d’explicar i entendre la sexualitat humana tant per part de les famílies com dels centres educatius.
La visió, sempre patriarcal i violenta, que s’està mostrant actualment a la pornografia té repercussions clares a la societat com les violacions múltiples i en grups a dones cada vegada més joves i després d’haver-les administrat, en massa casos, productes químics per a sotmetre-les. A més, actúa com a element de referència sobre la forma de relacionar-se íntimament i és la porta d’entrada d’una violència sexual simbòlica explícita i, en massa ocasions, acceptada tàcitament com a forma de relació sexual.
Conceptes com el respecte, el plaer, la tendresa, la mateixa forma d’excitar-se de cada persona, desapareixen amb l’únic objectiu de satisfer ràpidament el desig masculí. És el model que es mostra a la pornografia. Una sexualitat asimètrica on les dones estan sempre al servei del desig masculí sense que el seu propi desig tinga gens d’importància ni valor.
Mentre els legisladors de cada estament polític no prenguen consciència de la importància d’una necessària formació afectiu sexual a les escoles i la incloguen als currículums dels centres des d’infantil i primària, estarem negant a aquestes xiquetes i xiquets l’exploració d’aquest món fascinant que és la sexualitat humana.
La sexualitat humana té, també, un component polític. I segurament per això al patriarcat li fa tanta por obrir aquest tema. La dreta i la ultradreta, juntament amb tota la cúria religiosa, s’oposarien frontalment a qualsevol iniciativa política de formació obligatòria en matèria d’educació afectiu sexual. Pot ser que les esquerres tampoc estiguen massa per aquesta tasca, perquè també es ficarien en joc massa privilegis, sobretot masculins, i això pot fer-los por, també.
L’accés al propi cos i als altres cossos de forma consentida encara és tabú per a massa gent. Les pors que les dones ens sentim lliures per a dir ‘no’ a relacions no desitjades o que assolim que sobre els nostres cossos no hi ha cap altra autoritat que no siga la nostra, encara els planta cara a molta gent. Perquè el cos de les dones ha d’estar sempre a l’abast ‘dels altres’ per a reproduir-se, tindre plaer, o com triomf o símbol d’èxit. Aquest és el mandat patriarcal. I, per tant, el missatge que continuen enviant les pel·lícules pornogràfiques a la nostra gent jove. És aquest el missatge que volem enviar a aquesta gent jove? No volem plantar des de l’educació infantil i primària els valors d’igualtat, respecte, tendresa, plaer compartit i relacions sexuals simètriques i més igualitàries? Per a mi aquest és, sense cap dubte, el camí.
Ara el toca, a qui gestiona les competències educatives, reflexionar sobre el model que volen establir de cara al futur en matèria d’educació afectiu sexual de les nostres xiquetes i xiquets. Bé, reflexionar i, a ser possible, també actuar legislant.
