Un dels records més vius que guard del dinar de Nadal de la meva infància era el moment en què mon pare posava damunt la taula una botella de sidra El Gaitero, un escumós que en aquell moment era gairebé una exquisidesa. Prèviament mumare s’havia passat hores dins la cuina preparant la sopa farcida i el rostit, que arribaven al menjador -una peça de la casa que només s’utilitzava com a tal els dies assenyalats- enmig d’una austera expectació. Les cadires que envoltaven la taula eren d’escai negre i, tret d’aquest dia i la festivitat de Pasqua, romanien discretament col·locades en aquella estança de manera que rarament eren utilitzades, raó per la qual el seu ús constituïa tot un esdeveniment.
Un parell de dies abans, també ho record nítidament, mon pare ens havia mostrat els dècims de loteria -no gaire- a través dels quals imaginàvem quimeres i somnis que ell s’encarregava discretament d’alimentar. No ens enganava, val a dir-ho, simplement es limitava a dir: “si treim farem això o això altre, o comprarem allò o allò altre, o anirem de viatge allà o allà deçà”. El cas és que nosaltres érem infants i crèiem que tota aquella il·lusió era factible, fins al punt que, l’endemà del Sorteig, ens col·locàvem darrere ell mentre comprovava meticulosament si algun dels dècims coincidia amb els que portava la llista oficial que, només aquell dia o en ocasió d’algun succés extraordinari, ocupava la portada i la contraportada del diari.
Evidentment mai no vàrem treure a la loteria, però aquell ritual es repetia sorteig rere sorteig amb la convicció que aquell any trauríem es gordo de Nadal. Però com més hi pens el vertader premi, aquell per al qual no calia adquirir cap dècim ni papereta, eren els valors que com a pares ens transmetien dia a dia mitjançant el seu exemple i el seu treball. En aquells temps mon pare tenia una petita destil·leria, la «Comercial Licorera» des Pont d’Inca, atès que la paga que tenia com a militar no era suficient per mantenir els quatre germans que érem, mentre que mumare s’afanyava a dur la casa tan bé com podia, tasques que incloïen la cura i alimentació dels fills. Era una cuinera excel·lent, mumare, val a dir-ho, i quan arribava Nadal preparava els torrons a la manera tradicional, amb ingredients naturals i sobretot amb molta, molta tendresa. Una de les seves especialitats era el tambor d’ametla, que vaig aprendre de fer a la seva manera i del qual la periodista Marisol Ramírez, en ocasió d’una trobada amical, va afirmar que es tractava «del mejor guirlache» que mai havia tastat en la seva vida.
Per a mi el Nadal el constituïen aquests petits detalls, sens dubte la millor de totes les loteries. I els valor especialment ara, enmig d’una pandèmia que ha fet trontollar bona part de la societat del benestar en què havíem basat la nostra existència. Així ens ho recorda Nuccio Ordine al seu brillant assaig La utilitat de l’inútil: «Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora d’allò que és aparentment inútil; si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impulsa a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida».
Per això i per tractar d’aferrar-me a l’esperança i la il·lusió que mai hauríem de perdre, he decidit que enguany tornaré a fer tambor d’ametla i a destapar una botella de sidra El Gaitero. Uns gestos amb els quals m’agradaria desitjar-vos salut i un bon Nadal, ara que l’hivern tot just ha començat i que un nou solstici ens anuncia que cada dia guanyarem una mica més de claredat.
